Ventura Gassol nasqué a la Selva del Camp, el 6 d'octubre de 1893. Rebé una formació escolar primària de poble i la cultura que rebia era de la parròquia i del mestre de música, al semblar que tenia dots per l’estudi, la família el portà al Seminari de Tarragona, on recollí antigues cançons catalanes per les comarques tarragonines.
Inicià la seva trajectòria de col·laboració política treballant a la Comissió de Cultura de a l’Ajuntament de Barcelona. Apassionat per la poesia i per la música, es relacionà amb els ambients literaris de Catalunya i prengué part en els Jocs Florals i certàmens poètics. Havia publicat diversos llibres de poesia, La Nau, Àmfora, Les tombes flamejants. També estrenà una obra de teatre, La cançó del vell Cabrés. En aquell moment Gassol sentí la crida del patriotisme d’acció i durant la dictadura de Primo de Rivera, amb gran silenci per l’activitat política catalana, ingressà a les files d’Estat Català, i prengué part, el 1926, en els fets de Prats de Molló. Després de la caiguda de la dictadura, i sempre al costat de Macià, tornà a Catalunya i participà de forma molt important, tant en la formació d’ERC a principis de 1931, com en la victòria d’aquest partit en les eleccions municipals del 12 d’abril del mateix any. És ell qui redactà l’elocució que llegí Francesc Macià quan proclamà la República catalana, fet que reflecteix tant la importància adquirida per Ventura Gassol, com la confiança que l’uneix amb l’Avi.
Fou elegit diputat a les corts Constituents del 1931 on feu un paper brillant, enfrontant-se amb Unamuno en defensa de la llengua catalana i de l’Estatut d’Autonomia. Un dels homes més populars de Catalunya, pels seus versos patriòtics, que la gent se sabia de cor (com Les tombes flamejants, potser el seu poema més conegut).
Gassol fou detingut, comdemnat a 30 anys de presidi i tancat, fins a les eleccions del 16 de febrer del 1936 i el triomf del Front Popular que el retornaren a la llibertat. S’incorporà al Govern de la República Catalana amb el càrrec de Conseller de Política Interior en el Govern de la República Catalana, posteriorment va ser el principal impulsor de la creació de la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, que es convertí així, en la primera Conselleria d’aquestes característiques a Europa, i de la qual fou conseller des del desembre de 1932, fins al començament de la guerra del 1936, on marxà a l’exili al cap de pocs mesos d’esclatar la guerra.
En començar la guerra civil, reaccionà amb indignació i amb coratge. Ell home de pau, salvà temples i persones, tot i sabent que ell mateix estava en perill. Finalment el president Companys li facilità un avió que el traslladà a Marsella, després s’instal·là a París i dimití del seu càrrec de Conseller de Cultura, però això no feu que continués treballant per Catalunya i organitzà la famosa exposició d’Art Català. Començà un exili que duraria quaranta anys fins el 1977 ja que el desig de tornar a Catalunya era cada cop més gran, i una vegada mort Franco, i celebrades les primeres eleccions tornaria a Catalunya
El seu retorn li confirmà que el seu poble l’estimava. La gent no l’havia oblidat, com ell no els oblidà a l’exili. Li fou concedit el Premi d’Honor Jaume I, presidí els Jocs Florals del Retrobament, al Saló de Cent, i la Festa de les Lletres Catalanes la Nit de Santa Llúcia. Apassionat per la poesia, la música i Catalunya, arribà a convertir-se en un dels homes més estimats de Catalunya, tant pels seus versos patriòtics, que la gent se sabia de cor, com per ser un orador apassionat i abrandat que entusiasmava a les multituds.
Gassol emmalaltí ràpidament i el 19 de setembre del 1980 moria plàcidament a l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona. Tal com era el seu desig, fou enterrat al cementiri de la Selva del Camp, on la seva tomba li escau pel seu simbolisme.
