Rogger de Llúria va ser el flamant almirall de la companyia catalana, que duria a terme nombroses conquestes per la Mediterrània, tot esdevenint un autèntic cap d'un exèrcit poderossísim.
Roger va néixer a Scala (Itàlia) i era fill del senyor de Lòria (el nom del qual ha estat catalanitzat modernament sota la forma de Llúria). Va arribar a Catalunya amb la seva mare el 1263, acompanyant el seguici de Constança, futura esposa de Pere. Roger es va criar a la cort catalana i va ser nomenat senyor de Seta i Cocentaina. En vida del rei Jaume I, aquest li confià la repoblació de la contrada de Cocentaina, afectada per una revolta sarraïna. A la mort del rei, el fill de Jaume I (i íntim amic de Roger) Pere, va heretar Aragó, Catalunya i València i l'altre fill, Jaume, va heretar Mallorca, Rosselló, la Cerdanya i Montpeller.
El 1282 acompanyà Pere I a l'expedició a Barbària i Sicília. Roger de Llúria fou nomenat almirall, a més d'encarregat de comandar l'esquadra que restà a Sicília després de la conquesta de l'illa, davant la difícil situació de la zona. Així, malgrat els escassos coneixement mariners de Roger, aquest aconseguí la primera victòria a Malta, amb vint-i-una galeres. Es diu que l'enfrontament entre els almiralls català i francès fou ferotge, però que finalment Roger en va sortir victoriós. Després d'aquesta victòria, es decidí atacar la costa de Calàbria.
L'any següent retornà a la batalla contra les galeres franceses que intentaven recuperar Nàpols, i amb un gran enginy, va aconseguir fer presoner al príncep de Salern, qui va intercanviar per la llibertat de la princesa Beatriu, filla del rei Manfred i germana de Constança, que restava presa des de 1266. Fou rebut triomfalment a Messina, però unes setmanes més tard inicià incursions a les costes calabreses (Nicotera i Castelvetro) i s'apoderà del penyal de Gelbes i la ciutat de Tarento.
La mort de Carles d'Anjou, va provocar el nomenament de Carles de Valois, que va pretendre envair Aragó i Catalunya, per la qual cosa va reunir un poderós exèrcit de 180 mil homes, i una flota amb cent quaranta galeres. Inicià la invasió per Salses, assetjà Girona i, davant la impotència dels almiralls catalans Ramon Marquet i Berenguer Mallol, el rei decidí cridar a Roger de Llúria. Aquest, amb la seva esquadra, va obtenir la famosa victòria de les illes Formigues (4 de setembre de 1285), tot simulant ésser més vaixells dels que eren realment, tot encenent tres fanals a cada nau. El combat fou sagnant, i malgrat l'oferiment de treva per part dels francesos, finalment la victòria catalana és materialitzà a la batalla de Coll de Panissars (1 d'octubre de 1285).
Més endavant, Roger participarà en la presa de Mallorca, però amb la mort del rei, fou Alfons qui heretà tots els regnes catalans, mentre que Jaume heretà les possessions italianes. Els conflictes amb les francesos varen continuar per la voluntat d'aquests d'ocupar l'illa de Sicília, però sempre toparen amb la força i l'astúcia de Roger de Llúria.
Roger de Llúria va morir a València el 17 de gener de 1305. Fou enterrat al monestir de Santes Creus, als peus del sepulcre del rei Pere el Gran, tal i com ordenava el seu testament. Roger de Llúria va ser, sens dubte, el més famós almirall de la corona catalano-aragonesa, tot i servir quatre monarques diferents. Roger serà sempre recordat per la seva astúcia guerrera sobre el mar, el que ens recorda la seva frase: "Cap peix no gosa treure el cap si no porta al seu dors l'escut del rei d'Aragó i Sicília".
