Aquest cavaller d'origen alemany fou frare templer i encetà la seva heroica biografia combatent per la defensa d'Acre (1291). El papa el denuncià pel fet d'haver-se enriquit a costa dels fons eclesiàstics, Roger abandonà l'ordre, i l'any 1302, fou contractat per l'Emperador de Constantinoble per plantar cara al perill turc. A canvi va rebre el títol de Megaduc i la promesa de matrimoni de la filla del Tsar de Bulgària. Amb l'ajuda del rei de Sicília va preparar l'expedició que formaren 1500 cavallers i 4000 almogàvers amb llurs famílies.
Els almogàvers eren uns soldats temibles que ja havien lluitat a la península al servei dels reis de la Corona d'Aragó, acostumaven a lluitar de peu, armats amb llances i dards. Eren catalans i aragonesos, tot i que també s'hi deixava veure algun musulmà renegat. L'eficaç ajuda que representaven en temps de guerra es convertia en greus problemes en temps de pau. Atacaven a camperols i a civils, a qui extorsionaven per obtenir els recursos que necessitaven, però més aviat devia ser perquè trobaven a faltar sang i violència. Bé, doncs així, aquesta expedició (anomenada "La Gran Companyia Catalana" ) va anar a parar als peus a l'Imperi Turc que s'acostava perillosament a Constantinoble. A l' Àsia menor, els turcs, foren derrotats repetidament pels bàrbars catalans. Durant la primavera del 1304 tingué lloc una baralla entre almogàvers i alans infidels, i en aquesta lluita va morir el capitost d'aquests últims, que prometeren venjança. Els genovesos, per raons comercials, i els alans, orgullosos com ells sols, foren els que més odi suscitaren cap a Roger i " Companyia", mentre el ressò de la força i brutalitat catalana recorria tot Europa.
L'Emperador, no molt segur de la fidelitat dels almogàvers, que anaven apropiant-se, catolitzant, i catalanitzant tot els què se'ls hi posava per davant, ordenà que l'expedició es replegués. Roger de Flor negocià amb l'emperador, i aquest li donà el títol de Cèsar i aplicà la savia dita: la terra per qui se la treballa. Donà les terres conquerides a l'expedició i això indignà al fill de l'emperador.
Roger rebé en feu l'Àsia Menor, i la Companyia s'establí en les illes imperials de l'Arxipèlag i en les grans ciutats. L'Abril de 1305, abans de traslladar-se, Roger, celebrà un dinar de comiat amb els seus millors amics. Allà s'hi presentaren els alans, i compliren la seva paraula, l'assasinaren juntament amb els acompanyants i els catalans que rondaven per la ciutat, el 4 d'abril de 1305. La reacció fou la devastació de Tràcia i Macedònia, coneguda com La Venjança Catalana. Però sense l'autoritat de Roger de Flor, ningú fou capaç de dirigir el grup fermament. Van passar al servei de diversos senyors fins que, finalment, en la batalla de Cefis (1311), derrotaren les tropes franceses del duc d'Atenes, van ocupar el seu ducat i allí s'hi van quedar, tot reconeixent la sobirania del rei de Sicília. Aquesta batalla fou un bon exemple de l'estil de lluita almogàver: van desviar el curs d'un riu i van convertir en un immens camp de fang la plana on s'havien de desplegar els cavallers francesos, els cavalls tenien molt poca maniobrabilitat, i això els facilità una fàcil i encantadora acarnissada. El 1318, van conquistar Tessàlia i hi constituïren el ducat de Neopàtria. El 1380, els territoris d'Atenes i Neopàtria van passar a la sobirania de Pere el Cerimoniós. Els peixos del Mediterrani ja portaven tatuades les quatre barres.
Les proeses dels almogàvers han estat narrades per el cronista Ramon Muntaner, que participà en l'expedició i per Bernat Desclot. Aquí en tenim un fragment:
Aquestes gents que tenen per nom almogàvers son gent que no viuen sinó de fets d'armes, no s'estan en viles ni ciutats, sinó en muntanyes i boscos guerrejant amb sarraïns. Sofreixen moltes malenances que altres homes no podrien sostenir, que bé passaven a vegades dos jorns sense menjar, si mester lo és, i menjaren de les herbes del camp. I no porten més que una gonella o camisa, sia estiu o hivern, i en les cames porten unes calces de cuiro, i en els peus unes abarques de cuiro. Cadascun porta una llança i dos dards i un sarró de cuiro en què porten llur vianda. I són molt forts i molt lleugers per fugir i per encalçar. I són catalans, aragonesos i sarraïns.
