Ramon Barnils va ser professor i periodista. Va néixer a Sabadell l’any 1940. Ploma habitual d’alguns mitjans de comunicació com El Tele/Exprés, El Temps, El Bé Negre, El Correo Catalán, el Món o l’Avui. En la seva darrera època també havia col•laborat amb La Vanguardia i El Mundo.
En Ramon era un personatge incisiu, punyent, incòmode. Era un mestre, ja fos en la seva vessant de professor universitari, però també com a referent per a molts periodistes del país, ja que combinava a la perfecció el rigor amb la lucidesa, la veritat amb l’opinió que pot tenir tot periodista.
Va ser pioner en l’ús del català en mitjans de comunicació, com a l’Agència EFE. En la seva vessant radiofònica, són destacables les seves col•laboracions en programes de Catalunya Ràdio com “El lloro, el mico i un senyor de Puerto Rico”, al costat de Jordi Vendrell i Quim Monzó, i el la tertúlia “Postres de músic”, dirigida per Josep Maria Solé i Sabaté.
Entre les seves obres destaca "La Torna de la torna" , editada per Empúries, un exercici d'investigació sobre l'execució de Salvador Puig i Antich. Es definia com un escriptor lliure i no volia renunciar a res.
També és seu el recull d'entrevistes del programa del "Lloro, el mico i el senyor de Puerto-Rico", a l’igual que el darrer llibre publicat en vida, "Història crítica del F.C.Barcelona".
Igualment, va dirigir la revista de la CNT Solidaritat Obrera. Defensor de la independència professional i del periodisme crític, en l'àmbit de la docència va ser professor de redacció periodística a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònonoma de Barcelona (UAB) entre els anys 1976 i el 1985. Des de la Universitat formava nous esperits crítics, lliures, cosa que li va comportar diversos problemes fins que va haver de plegar. Banils va morir el 15 de març de l’any 2001 a l’edat de 60 anys, envoltat d’un silenci vergonyós per part de la majoria de mitjans de comunicació.
En Barnils era un esperit crític, que sovint gosava dir allò que hom pensava però no s’atrevia, sobre les formes de dominació, els privilegis, les injustícies o sobre els catalans. Aquest posicionament no el privava de parlar clar si creia que ho havia de fer i sense mirar el preu que podia costar-li. Ramon Barnils no només parlava de la llibertat; en feia ús. Perquè sabia que només les persones lliures poden portar-nos a una societat lliure. I perquè això, la llibertat de tots era el seu nord.
