En Pau Claris era un eclesiàstic i polític català nascut a Barcelona el 1586 i mort al mateix lloc el 1641.
La seva família era originària de Berga, a més de pertànyer a la noblesa. El seu avi era advocat, així com el seu pare i el seu germà, mentre que ell era doctor en dret civil i dret canònic.
El 1612 esdevingué canonge de la Seu d'Urgell, on ben aviat va destacar en l'exercici del seu càrrec. Fou un dels grans defensors dels privilegis eclesiàstics, atacats per la noblesa i la burgesia de l'època.
Des del 1627 residí a Barcelona, on feia de síndic i feu de representant a les corts des del 1632, en què s'oposà a l'impost del delme reial (dret d'una desena part i d'una fracció variable de collita per al rei).
El 1638 fou elegit president de la Generalitat, en condició de diputat eclesiàstic (que era qui a la pràctica ostentava la presidència de la primera institució del país). Fou aquest el moment més àlgid de la seva vida, ja que Catalunya es disposava a entrar en una etapa convulsa i conflictiva, i Claris va exercir el seu càrrec de manera valenta i coratjosa, lluny dels homes mediocres i sense relleu que havien presidit fins aleshores la Generalitat.
Durant el seu mandat, desenvolupà una política antireialista i fou acusat de promoure protestes contra la presència de l'exèrcit a Barcelona. Durant aquesta època hi ha forts enfrontaments entre Madrid i Catalunya, degut a la figura del comte-duc d'Olivares, una autèntica ment maquiavèlica que pretenia reduir els regnes de la Península sota una sola autoritat: la de Castella.
Així, instigat pel comte-duc d'Olivares, l'exèrcit castellà s'embarcà en una campanya contra França i això produí que el mateix exèrcit s'hagués d'allotjar als masos catalans. Això provocà un seguit d'abusos i de greuges que abocà a la pagesia catalana al límit de la revolta. Aquesta va elevar les seves queixes a les autoritats catalanes, produint-se a més, diversos episodis violents, com el motí de Santa Coloma de Farners, de 1640, que fou el preludi del Corpus de Sang del 7 de juny de 1640 en què la pagesia es revolta contra els terços castellans.
Davant l'amenaça castellana i la revolta generalitzada al camp, Claris pactà amb Richelieu una República catalana sota tutela francesa, convertint així la revolta popular en un acte de rebel·lia política. Així, Pau Claris proclamà la República Catalana sota la protecció francesa (16 de gener de 1641), malgrat que hagué de reconèixer forçadament Lluís XIII de França com a comte de Barcelona. Claris va morir el 27 de febrer de 1641 poc després de la batalla de Montjuïc (26 de gener de 1641), que acabà amb la victòria de les tropes catalanofranceses sobre l'exèrcit castellà del marqués de Los Vélez, que foragitaren l'invasor castellà de la ciutat (victòria que salvà Claris i tot el país). Els problemes de salut agreujats acabaren amb la vida Pau Claris.
Hi ha algunes hipòtesis que parlen d'intent d'assassinat de Claris, ja que es creu que hi havia un complot per acabar amb la seva vida, tot enverinant-lo, però aquest extrem no ha estat mai clarificat.
