Pau Casals nasqué a el Vendrell el 1876 i morí a San Juan, Puerto Rico, el 1973. Fou compositor, director d'orquestra i, sobretot, violoncel·lista. Estudià amb el seu pare Carles, que era organista, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona (violí i violoncel amb Josep Garcia i composició amb Josep Rodoreda), i a Madrid, Brussel·les i París, ciutats on pogué estudiar gràcies a la protecció del comte de Morphy, a qui l'havia recomanat Isaac Albéniz després de sentir-lo tocar en un cafè de Gràcia (Barcelona). El 1897 esdevingué professor de violoncel a l'Escola Municipal de Música de Barcelona.
L'èxit de la seva carrera internacional començà a París (1899) amb un concert amb l'Orquestra Lamoureux; des de llavors el seu nom es mantingué ininterrompudament al primer pla de l'ambient musical mundial. A més a més de les seves activitats com a solista (a través de les quals revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel) i de caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra, l'exponent més alt de la qual fou el trio constituït amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot. Entre altres de les seves iniciatives, es destaquen les fundacions, a Barcelona, de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), finançada per ell, i de l'Associació Obrera de Concerts (1926-39); amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i amb la segona dugué a terme un intent exemplar d'acostament de la música al món obrer.
La seva vida experimentà un canvi important arran de la guerra civil i de la segona guerra mundial: des d'aleshores esdevingué un defensor infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides; exiliat voluntàriament a Prada (Conflent), el seu silenci altament significatiu i representatiu només fou trencat (a part excepcionals actuacions individuals) amb els festivals de Prada (1950-66) -en els quals col·laboraren els artistes més famosos- i, des del 1960, amb la difusió per tot el món, com a missatge de pau, de l'oratori El Pessebre, amb text de Joan Alavedra.
Posteriorment, residí a Puerto Rico, on fundà el Festival Casals, a partir del 1957. El 24 d'octubre de 1971 fou estrenat el seu himne a la pau de l'ONU (Himne a les Nacions Unides), amb text de W.H. Auden. Casals va morir el 22 d'octubre de 1973 i al 1979 les seves despulles foren traslladades a Catalunya i enterrades al Vendrell.
Es tracta d'un cas exemplarment insòlit en una època de tantes claudicacions, una època en què Catalunya necessitava particularment testimonis visibles de resistència. Casals, per als seus compatriotes, es va convertir ràpidament en un símbol i la seva figura -el camí estava preparat per això des de feia molts anys- va assolir autèntica categoria de mite, sustentat en el doble vessant estètic i moral, encara vigent actualment.
