Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) va ser actriu, periodista, escriptora, docent i feminista d'esquerres. La seva obra inclou recopilacions d'entrevistes, novel•les testimonials, narrativa de ficció, articles periodístics i teatre. La primera de les seves cinc novel•les va ser Ramona, adéu (1972).
Montserrat Roig va ser en vida un model de compromís en la seva lluita social i política d'esquerres per la defensa dels marginats, els oprimits, els perseguits o els vençuts. La seva generació va viure marcada per la foscor dels anys de règim franquista així com per la necessitat vital de donar continuïtat a les fites i les esperances de llibertat d'abans de la guerra civil i del bàndol republicà.
Més enllà de la persona, és en la seva obra d'escriptora i periodista que Roig ens ha deixat un llegat cultural que no podem passar per alt, conscients que, com ella mateixa advertia: "L'ull del qui escriu modifica, transgredeix, idealitza o selecciona la realitat".
La ficció en Montserrat Roig se centra a Barcelona i fa del seu barri, l'Eixample, tot un món literari. Les seves novel•les donen testimoni de la quotidianitat, sobretot en clau femenina, del s. XX, i plantegen la consciència de dona en relació amb l'experiència sexual, la vida en família, el conflicte de la dona professional, l'adaptació a uns codis masculins, encara que interiorment s'estigui en contra, etc.
Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1982), i La veu melodiosa (1987) expressen la incomunicació, el tedi i el sense sentit de les vides i, sobretot, el desamor de les dones. Però, com en tota la literatura de ficció, s'hi fa possible la transformació simbòlica de la realitat. Montserrat Roig aprofita la diversitat de fonts i documentació (diaris, cartes, converses, ...) per reconstruir la història sentimental de les dones, amb codis diferents als del món públic-polític patriarcal.
Tot i l'etiqueta que emprenem de feminista d'esquerres per declarar la seva ideologia, Roig sabia que, com escriptora, no podia tancar-se a un patró imposat per cap mena, i se sentia, cap al final de la seva trajectòria, amb una mirada nova i global: "una mirada que ja no mira per l'escletxa del món, mirada carregada de memòria, de la que ha estat escrita, de la que ha estat parlada. Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O, encara més, ja tenen tots els sexes".
L'autora confessa: sobretot "la literatura serveix perquè la víctima descobreixi en el seu interior la part que li pertoca de botxí". Precisament el tema que ocupa bona part de l'obra de Roig, a banda de la guerra civil, és la soledat emocional de les dones i els pensaments que es generen en diferents etapes de l'educació sentimental.
L'amistat i l'amor són elements ben presentats als seus personatges: la Norma, la Natàlia i l'Agnès, fins i tot el Jordi, el Ferran, l'Alfred o el Francesc, presenten en L'hora de la violeta, entre converses i monòlegs, un còctel de sentiments i pensaments al voltant de, per exemple, l'amistat entre les dones o la dificultat de fer compatibles l'amor individual i l'amor a la humanitat.
Les novel•les testimonials de l'autora, centrades en la memòria i els efectes dels conflictes i guerres civils del seu segle, són Rafael Vidiella, L'aventura de la revolució (1974) -una història del moviment obrer, de 1898 a 1939, explicada per l'esmentat membre del Psuc-, Els catalans als camps nazis (1977), Mi viaje al bloqueo 1982) -sobre el bloqueig de Leningrad, viu San Petersburg-, i L'agulla daurada (1985) -segona versió ampliada del llibre anterior, sobre l'estada a l'antiga Unió Soviètica-. L'obra que hem cregut més important ressenyar de totes elles és la dedicada als 7.189 deportats catalans que van trobar l'horror i la mort com a destí final (dues terceres parts) o, un cop alliberats, com a paràsit implacable dels seus darrers dies.
"La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col•lectiva dels nostres pobles". Davant el silenci sobre els camps d'extermini nazi que planava fins el 1968, Montserrat Roig va dedicar més de tres anys de la seva vida a Els catalans als camps nazis, un treball periodístic i humà contra la desmemòria de la lluita i dels patiments constants dels republicans exiliats, amb reflexions que haurien de tenir per bandera els intel•lectuals del nostre petit país. El missatge de tota l'obra es pot concentrar en les paraules finals de la presentació d'Artur London: "Mai enlloc no s'ha de deixar atacar la llibertat o la dignitat humana. Cal impedir, per tot arreu, les temptatives de ressorgiment del nazisme. Això, mai més!".
Montserrat Roig veia i ens mostrava el món des de la memòria dels altres, alhora que també se li feia necessari l'oblit; així, creava tot un recorregut literari que el vam veure estroncat massa d'hora. Roig ens deixà un 10 de novembre de l'any 1991. El seu comiat passa per les darreres paraules a Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que ens remeten a la seva "ciutat literària inacabada", "com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit". En llegir i escriure, tots plegats les anem edificant.
(Extret del text d'Helena Morén Alegret publicat a l'Illacrua número 94, novembre del 2001).
