Maria-Mercè Marçal fou eminentment poeta, una de les millors escriptores de la Catalunya contemporània i, gràcies sobretot a la seva poesia, arribà a ser uns de les poetesses més populars i estimades.
Maria-Mercè va néixer circumstancialment a Barcelona el 13 de novembre de 1952, però va viure, juntament amb la seva germana Magda nascuda dos anys més tard, tota la seva infantesa al camp, a Ivars d’Urgell, d’on prové la seva família. Tant el pare com la mare els desvetllen l’interès per les lletres. El seu pare amb afeccions artístiques l’introdueix a la cultura escrita, de la seva mare, excel•lent recitadora, prové el cabal de la llengua popular i el gust pel teatre. Maria-Mercè destacà ben aviat a l’escola, estudià el batxillerat a Lleida i, després, Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.
Des dels anys universitària (1969-1975) les seves inquietuds es canalitzaren en tres àmbits centrals; el polític, el feminista i el poètic. Formà part activa en les reivindicacions nacionalistes de finals de la dictadura franquista, des d’un posicionament independentista. El 1976 ingressà al PSAN i els anys següents va ser membre del seu comitè executiu. EL 1980 col•laborà en fundació de Nacionalistes d’Esquerra que agrupa ecologistes, feministes, gais i lesbianes i el 1981, havent nascut la seva filla Heura, crea el grup de Mares Lesbianes. De mica en mica es destacà cap a tasques més culturals i literàries i ben aviat esdevingué una poeta intel•lectual que destacà entorn del tema “la dona i l’escriptura”, una reflexió que avançà i aprofundí amb els anys, sobretot amb la dècada dels noranta quan es relacionà amb el feminisme filosòfic italià (Llibreria de dones de Milà i el grup Diotima) i amb Fina Birulés, filòsofa i companya. Entre les nombroses activitats –organització d’actes i de jornades, conferències, recitals, taules rodones, articles...-, destacà la creació de la secció feminista de la Universitat d’Estiu de Prada de la qual va ser responsable entre 1979 i 1985 i la formació del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club el 1995. També en els anys universitaris sorgeix la creació de l’editorial “Llibres de Mall” (1973-1988), projecte que portà a terme amb els poetes Ramon Pinyol, amb qui es casà i visqué prop de cinc anys, i Xavier Bru de Sala.
Mentrestant l’obra poètica de Maria-Mercè Marçal no passà desapercebuda des del primer recull. Cau de llunes guanya el premi Carles Riba (1979), on cal destacar un dels seus versos més coneguts que millor resumiria la seva personalitat i manera de ser. Ella deia: “a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Amb aquest vers ens venia a explicà el seu compromís amb el feminisme, amb la justícia social i amb la terra, tot i que conscient que són fruit de l’atzar, són els ideals que l’identifiquen i pels quals treballà i lluità tota la seva vida. Posteriorment va rebre diverses distincions, sobretot amb la novel•la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994). Esdevingué una autora reconeguda, amb un públic lector fidel, i una figura controvertida, incòmoda, perquè la seva vida va moure’s en l’heterodòxia més radical, que la convertí en una autoritat en la formulació del fet literari més modern. Víctima d’un càncer, la poeta va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998.
