Sanchís venia d'una família burgesa, lligada a un món eclesiàstic i conservador, pertanyent a la societat valenciana i era un personatge accessible. Cursà els estudis de Filologia i Lletres a la Universitat de València. El 1993 va publicar l'opuscle La Llengua dels valencians molt important en la tasca de conscienciació idiomàtica.
Fou oficial de l'exèrcit republicà i per això, condemnat a mort, bandejat i per aquest motiu hagué de viure a Mallorca. Col•laborà en el Diccionari català-valencià-balear d'Antoni Maria Alcover. També és important la tasca investigadora que Sanchís va fer en el camp filosòfic i l'històric, amb obres com Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista, el volum d'Aproximació a la història de la llengua catalana. També publicà estudis folklorics Els vents segons la cultura popular... El 1974 obtingué el premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Guarner reunia les millors condicions perquè el transformaren en víctima expiatòria. La fermesa dels seus principis i la representativitat i popularitat de què gaudia el convertiren en un individu odiós i perillós. D'ençà del 1975, en què la dreta franquista va engegar una campanya de descrèdit contra Sanchís i Guarner, la vida del filòleg valencià estigué marcada per la brutalitat.
En aquesta època s'acompliren molts dels seus projectes pendents, sobretot la creació del Departament i de l'Institut de Filologia valenciana a la Facultat, però també s'esdevingueren les situacions més injustes i dramàtiques de la seva existència, precisament perquè el valencianisme s'expandia amb una força desconeguda fins a aquell moment.
I és per això, perquè els enemics l'escolliren com a símbol, primerament es produí l'absurda i calculada polèmica sobre l'origen del valencià, després l'intent d'assalt contra el seu domicili, pintades infamants, insults anònims, la rebentada de les seves conferències i l'acte estúpidament criminal de trametre-li una bomba sota l'embolcall innocent d'un paquet de Nadal.
Tot i així l'actitud de Sanchís era la pròpia del seu caràcter positiu: aprofitar les possibilitats, confiar en la capacitat de diàleg, no renunciar, sinó resistir, plantar cara, testimoniar amb la seva presència les contradiccions d'uns polítics mesquins.
Llegint l'obra de Sanchís han retrobat l'orgull d'esser valencià, la dignitat de parlar una llengua oprimida, i una de les seves qualitats era la persuació: "Sanchís sabia arribar a la gent, sabia convèncer la gent" per aquest motiu el convertiren en blanc i hagué de suportar tota mena d'atacs. Atacs contra la seva persona, contra la seva família, el domicili, les idees, l'obra, les institucions que dirigia, els deixebles, la lògica, la raó, la decència, la veritat...
Tanta pressió no podia preservar intacta la seva salut, la nit abans de morir, va redactar els seu darrer text en el qual clamava per la pau entre els valencians. El resultat va ser que patís una cardiopatia mortal la matinada del 16 de desembre de 1981, fou una mort imprevista. Segons Fuster "Jo pense que el van matar, i no exagere" el cert és que els anònims rebuts li anunciaven explícitament: "Catalanista:si no te largas a vivir a Catalunya te mataremos"
A València, s'observaren en el decurs d'aquell dia signes d'una tristesa fúnebre. En alguns balcons es penjaren senyeres quadribarrades amb trossos de crespó negre, la presidència de la Diputació va declarar que la bandera onejara a mig pal.
L'endemà, al voltant de 5000 persones i més de mig centenar de corones de flors escortaren les despulles del filòleg en direcció a l'edifici de l'antiga universitat. Fou una important manifestació de silenci i de dol popular.
