El general Josep Moragues va ésser un patriota i destacà per la seva lleialtat a la causa catalana. Militar del s. XVII, inicià la seva carrera a l’exèrcit de Carles II. Aquest morí l’any 1700, i en veure que Catalunya començaria una etapa crítica de la seva història, el patriota insubornable tragué la seva valentia i fidelitat als propis ideals i al seu poble i lluità fins a la mort.
Al morir Carles II, nomenà rei d’Espanya a Felip V. Aquest, aprofità els moments crítics que passava Catalunya degut al Tractat dels Pirineus al 1659, en què es perdé el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i la meitat de la Cerdanya, i dictà l’absolutisme. Moragues de seguida s’adonà que el que pretenia Felip V (amb l’ajuda del seu avi Lluís XIV) era l’eliminació de Catalunya com a poble, negant-se a jurar els furs, abolint els privilegis i reprimint la nostra nació.
Moragues sempre fidel a la casa d’Àustria, el 1705 formà part de l’alçament austriacista de Vic, organitzà un exèrcit català i es posà en contacte amb els aliats firmant el pacte de Gènova amb els anglesos. Lluità al servei del rei-arxiduc Carles III, qui li atorgà el títol de cavaller, i un any després ja era general. Se li confià el comandament de l’exèrcit Nord que obtingué grans èxits a la Cerdanya i al Rosselló, i després se'l nomenà Governador de la Seu d’Urgell.
El 1713 amb el Tractat d’Ultrech entre els aliats i els francesos, Catalunya queda sola a la seva sort. Els aliats aconseguiren molts beneficis (com la cessió de Gibraltar i Menorca) amb l’única condició per part dels francesos que els aliats abandonessin Catalunya per poder-la ocupar militarment.
La reacció dels catalans va ser una sola i conjunta, resistir i lluitar fins la mort. I així fou, ja que entre el 1713 i el 1714, Catalunya va viure una etapa de batalles heroiques i victòries consecutives. Fins que l’Onze de Setembre de 1714, esdevingué la desfeta catalana amb la rendició de Barcelona davant de Felip V.
Però Moragues no es rendí i continuà la lluita obtenint èxits senyalats, destruint combois provinents de França i reben el sobrenom de “el dimoni del Montseny”. Fou vigilat i es retirà a Sort, però descobert el seu amagatall i obligat a presentar-se a Barcelona, intentà fugir cap a Mallorca per continuar la lluita al costat del Marquès de Rubí que encara resistia.
El 22 de març de 1715, traït per l’amo del vaixell, l’agafaren juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip, i tots tres van ser torturats i martiritzats, i després d’un judici que fou una farsa se'ls condemnà a mort. El 27 de març els executaren, i els seus caps van ser exhibits en una gàbia de ferro al Portal de Mar amb una inscripció en llatí, pròpia dels felipistes, totalment venjativa i deshonrant-lo com a persona. El seu cap romangué penjat durant 12 anys com a símbol macabre de l’opressió militar que sofria el país.
