Josep Irla va néixer el 24 d'octubre del 1874 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). Va heretar dels seus avantpassats la ideologia republicana i federal, així com una profunda honestedat personal, el laïcisme i l'adhesió a la maçoneria.
Ja de ben jove fundà la revista El Programa d'orientació federalista. A casa seva regentaven una taverna, a la qual s'aplegaven els elements progressistes de la població per parlar de política i conspirar, la qual cosa li devia despertar el seu interès. Així va ser escollit regidor de Sant Feliu el 1905, per més endavant esdevenir-ne l'alcalde. Des de l'alcaldia, es distingí per una tasca transparent i tolerant, a més de preocupar-se per la gratuïtat i la catalanitat de l'ensenyament.
Posteriorment fou diputat provincial per Girona i conseller de la Mancomunitat de Catalunya. L'any 1931 s'incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el que va ser elegit diputat de les Corts (1931) i diputat del Parlament català (1932). Va ser un dels encarregats de redactar l'Estatut de Núria. El 1933 fou nomenat director general d'Indústria.
Ocupà la Conselleria de Governació amb Macià, després del traspàs de competències d'ordre públic a la Generalitat, però només durant catorze dies, ja que hagué de dimitir per qüestions de salut (va ser substituït per Pere Mias). Començada ja la Guerra Civil, va ser sots-secretari de Cultura de Gassol i l'1 d'octubre del 1938 va ser elegit president del Parlament de Catalunya. Poques setmanes després abandonà Catalunya davant l'avenç franquista, i s'exilià a Voló i Ceret.
Després de l'execució de Lluís Companys (1940), va ser nomenant president de la Generalitat a l'exili, refusant l'emigració a terres sudamericanes, i assumint el càrrec que li pertocava en uns temps d'alta incertesa. La seva dignitat i enteresa l'encoratjaren en la seva funció, ajudada per l'ideal de llibertat i de servei a la seva pàtria.
Sense terra, sense govern i sense gairebé consellers, els darrers anys del seu mandat varen estar marcats per una tasca humanitària i assistencial dels refugiats, sempre condicionada per la migradesa de recursos econòmics de què disposaven. Irla, després de nomenar Tarradellas com a Conseller Primer, va renunciar a la presidència de la Generalitat per motius de salut al 1954 i finalment Tarradellas se'n responsabilitzà i va ser nomenat president.
Irla va morir quatre anys més tard a Sant Rafael (Provença) el 19 de setembre del 1958, vell, malalt i pobre. És considerat com el tipus de polític honest i modest, sense ambició personal i senzill. Fins i tot Macià deia que "quan nosaltres hi anem, l'Irla ja en torna", en referència a la seva eficiència i generositat política. El 1981 en foren traslladades les despulles a Catalunya i inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors oficials a Barcelona, al palau de la Generalitat. Irla ha estat molt de temps un president oblidat, una figura que no ha estat reconeguda amb tota la seva magnitud, ja que exercí el seu càrrec en un dels anys més negres i difícils de la història de Catalunya
