Joan Pau Giné: La veu del Nord
Neix l'any 1949 a Bages (Rosselló) en el sí d’una família pagesa. Estudia a l’escola primària de Bages, mentre que cursarà els estudis secundaris a la vila de Perpinyà.
De ben jove, marxa a estudiar a la Universitat de Lió, alhora que impulsa diferents iniciatives culturals, com és el Teatre dels Aspres, on col•labora assíduament amb Pere Figueres. Ben aviat, conseqüents amb el seu pensament, es donaran a conèixer amb cançons (pròpies o versions) en català. Compagina aquesta activitat universitària i cultural, amb diversos treballs per pagar-se els estudis.
El 1973 retorna al seu Rosselló natal per exercir de mestre. El 1976 s’incorpora al grup Guillem de Cabestany i comença a cantar assíduament per diferents pobles de la Catalunya Nord, ja sigui en festes majors, aplecs o activitats de caire polític. Igualment, participa en espectacles destacats a Perpinyà, que el comencen a popularitzar.
L’any 1977 organitza el Primer Festival de Cultura Catalana a Bages, on reuneix cantants i poetes catalans amb l’avantguarda artística de la Catalunya Nord. Les seves cançons Adiu ça va?, l’Allioli o El meu país comencen a ser conegudes per la gent, el que el portarà l’any 1978 a publicar el seu primer LP, Adiu, ça va? format per onze temes propis i una adaptació de El temps de les cireres.
L’any 1980 publica Els llibrets d’en Titella, un llibre adreçat als mainatges en què referma el seu compromís amb la llengua catalana. Igualment, organitza un festival de cultura catalana a Elna. Més endavant deixa l’escola per passar a conrear les terres familiars, el que radicalitza una mica més el seu pensament.
Pels volts del Nadal de 1984 publica el seu segon LP “Bona nit cargol” i fruit d’un cert desencant (personal i polític), marxa a París, on es retroba amb alguns amics nordcatalans, com també amb la feina de mestre.
Col•labora amb la ràdio amb un programa musical, i visita de tant en tant la seva terra natal i no deixa de participar en iniciatives culturals i cíviques a la Catalunya Nord.
L’any 1993, però, en un dels seus molts viatges entre París i Perpinyà, morirà víctima d’un accident de cotxe. La seva mort prematura (tenia 47 anys) fou un fort xoc per la societat nordcatalana, i s’organitzaran diferents jornades de record i homenatge.