Joan Fuster i Ortells va néixer el 23 de novembre de 1922 a la ciutat de Sueca (comarca de la Ribera Baixa). Fill d'una família de tradició pagesa, el seu pare fou un dels primers de la família a trencar amb aquesta tradició ja que va exercir de tallador d'imatges. Fuster, per tant, no va ser un home de lletres per tradició familiar, sinó més aviat per pròpia voluntat.
El 1943 va ingressar a la facultat de Dret de la Universitat de València i, de forma autodidacta, començà a interessar-se pel món dels assaigs i el pensament crític. Fruit d'això, el 1944 va publicar el seu primer article titulat "Vint-i-cinc anys de poesia valenciana". Aquest article li va permetre conèixer personalitat com Carles Salvador o Xavier Casp. Acabada la carrera de Dret l'any 1947, inicià la seva tasca com a advocat en un petit despatx de la seva vila natal, Sueca.
Però Fuster començà també a conrear la seva vessant més literària, tot publicant els primers llibres de poemes, recollits posteriorment en l'obra poètica complerta titulada Set llibres de versos (1987). Preocupat sobretot pels problemes del moment històric que li ha tocat viure, l'existencialisme és el tret principal de la seva poesia.
El 1954 Francesc de Borja Moll li publicà el primer assaig titulat El descrèdit de la realitat. A aquest li seguirien múltiples produccions literàries centrades sobretot en les peculiaritats socials, polítiques i culturals del País Valencià. Tot i les diverses adversitats que va haver de patir, com la censura, el silenci o la marginació, Fuster adoptà un clar compromís moral i polític amb la seva terra i amb la seva gent.
A la dècada dels anys seixanta, l'obra de Fuster esdevé més incisiva i polèmica. Una bona mostra d'això és la publicació l'any 1962 d'un dels seus llibres més coneguts, Nosaltres els valencians, que és un autèntic compendi de la història, cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià i que esdevé un revulsiu per a la tranquil•la societat valenciana. Hi ha autors que assenyalen que hi ha un abans i un després al País Valencià arran de la publicació d'aquest llibre. També són decisius els seus assaigs Qüestió de noms o Viatge pel País Valencià, aportacions lúcides i imprescindibles no només per la realitat valenciana, sinó per al conjunt de ciutadans dels Països Catalans.
Va escriure diferents estudis literaris sobre Josep Pla, Salvador Espriu, Joan Roís de Corella, Ausiàs March, Salvador Espriu... a més d'escriure un volum d'Història de Catalunya d'Edicions 62, en la vessant d'història de la llengua catalana. Tenia la ferma intenció d'acostar la història cultural als lectors, tasca en la qual va excel·lir notablement.
El 1975 li va ser concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement de la seva extensa obra i el 1983 el Premi de les Lletres del País Valencià. També va rebre la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya i va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma.
Parlant de les adversitats que hagué de vèncer en la seva trajectòria intel.lectual, podem esmentar les següents: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica en grans sectors de la nostra societat. Al capdavall, la seva tossuderia i el seu rigor es van imposar.
Fuster sofreix l’any 1978 el primer atemptat. Un setmanari català va dir: “a Joan Fuster li han posat la bomba perquè és un símbol intel·lectual del tercer renaixement català i el símbol més irritant perquè és el més lúcid”
Després, l’11 de setembre del 81, dues bombes esclaten a casa seva, que malmeten part de la biblioteca i a l’arxiu. Però fins i tot després de la seva fort resultà incòmode per alguns. El 13 de setembre de 1997, uns delinqüents comuns van profanar la tomba de Joan Fuster, entre d'altres, del cementiri de Sueca. Tot i ser una actuació vandàlica, sense reivindicació, els partits polítics i entitats culturals van responsabilitzen dels fets el clima anticatalanista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià.
Aquests impediments només podien ser vençuts per un escriptor que, com Fuster, s'havia armat de paciència i de valor i es va decidir a viure modestament i sol.
Els seus assajos tenen un rerafons i interessos comuns. En primer lloc, el mateix país. Fuster, digués ell el que volgués, era un patriota. Potser malgrat ell mateix, potser escèptic, potser pessimista, però un patriota, nascut com a tal en anys dificilíssims. Com escrivia en la introducció a la primera edició de Nosaltres, els valencians, ell havia gosat d'emprendre aquella visió de conjunt, arriscada, perquè els historiadors i els sociòlegs se n'havien inhibit: o perquè no s'hi atrevien o perquè havien patit "una deplorable i indecorosa miopia "nacional"". Així, deia, "en la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit.
Una altra inquietud era el fet de compartir un “apriorisme militant”. Aquest apriorisme, però, "no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà". Escrivia sense cap esperança de lucre o per un preu simbòlic, per la voluntat d'algú que deia de si mateix: "no tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi".
Els darrers anys de la seva vida va suspendre gairebé tota aparició pública i es va dedicar en cos i ànima a la investigació i a la càtedra univesitària. Fuster va morir el 21 de juny de 1992 a Sueca. Els atacs a la seva figura continuen malgrat la mort de l'autor. Ja sigui des de les planes del pamflet profeixista Las Províncias, o bé amb accions vergonyoses, com la profanació de la seva tomba l'any 1997, la figura de Fuster continua essent incòmoda per les classes governants al sud de la nostra nació. Però el llegat de Fuster continua avui en dia tenint una importància cabdal per a tot el nacionalisme català, ja que les seves formulacions sobre la cultura i la identitat nacional dels valencians i catalans són encara d'una vigència i referència imprescindible.
