Passió per la llengua i el país. Continuïtat, rigor i dedicació exclusiva a la seva tasca. No calen gaires paraules més per descriure la manera de fer de qui ja és considerat com el filòleg romanista de tots els temps. Col·laborador de Pompeu Fabra, va esmerçar fins el darrer dels seus dies a la lingüística, la filologia i l'onomàstica.
D'una tenacitat increïble, va romandre sempre al marge dels homenatges i actes públics conscient que el temps podia esgarrar-li el desig de veure enllestides les seves obres, sobretot la darrera Onomasticon Cataloniae (recull dels topònims i antropònims dels Països Catalans, en què treballà tota la seva vida i del qual en va deixar acabada la correcció). A més del llatí i grec, dominava totes les llengües romàniques, el basc, l'àrab, el rus, l'alemany... Un reguitzell d'obres -algunes d'elles cabdals- palesen una vida lliurada a les llengües: pel que fa al català, cal destacar el Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana i l'Onomasticon Cataloniae, els dos diccionaris més importants sobre qualsevol llengua romànica; així com també obres sobre el castellà, l'occità i l'aragonès i col·laboracions amb l'acadèmia de la llengua basca i gallega. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans i va rebre diversos premis i distincions en reconeixement a la seva magna tasca.
Declaradament republicà i independentista, durant l'exili va signar documents antifranquistes i va denunciar davant la Unesco l'actitud repressiva amb que el govern espanyol sotmetia la llengua catalana. L'any 1973 va rebutjar formar part de la Real Academia de la Lengua Española, adduint que mentre Catalunya fos un país ocupat no podia acceptar d'ésser membre d'una institució espanyola. Quan el 1989 rebé el premio nacional de las letras españolas, adreçà una carta a Jorge Semprún (ministre de Cultura) on declarava: "L'única nació, l'única llengua meves, a les quals reto homenatge, són la nació i llengua catalanes. I veig amb tristesa que l'Estat i el govern (espanyols) encara neguen o regategen els drets que són deguts a totes dues...".
Coromines ens deixà el 2 de gener de 1997. Sapiguem mantenir la fidelitat a la llengua de Joan Coromines. La millor manera de retre-li homenatge és, doncs, fent-la servir a tota hora i per tot arreu.
(És especialment recomanable la lectura del seu llibret "El que s'ha de saber de la llengua catalana" per conèixer els orígens i característiques de la nostra llengua.)
