Joan Cornudella i Barberà fou el líder indiscutible del Front Nacional de Catalunya durant la dictadura. En Jaume nasqué el 3 de novembre de 1904 a Les Borges Blanques, en el sí d’una família de fortes arrels republicanes.
De ben jove entra en contacte amb cercles catalanistes de Les Borges i més endavant es desplaça a Barcelona per estudiar enginyeria química. Serà allí on estableix una forta col•laboració amb els germans Badia (especialment amb en Miquel). Induït per Miquel Badia, comença la seva militància a Estat Català.
El 1929 es casa amb Maria Feixa, però ben aviat hagué de traslladar-se a Amèrica, on passarà una temporada de la seva vida. Un cop de retorn a Catalunya, viu intensament l’assassinat dels germans Badia, que el marcà profundament. És en aquesta època on comença les seves col•laboracions periodístiques, que més endavant el portaran a esdevenir redactor en cap del Diari de Barcelona.
A nivell política, Cornudella assoleix cada cop més importància al sí d’Estat Català, a través de diverses intervencions públiques, fins que arran de l’afer Revertés, esdevindrà secretari general d’Estat Català en plena guerra civil. Més endavant haurà de marxar al front, però amb l’esdevenir de la guerra, finalment haurà d’exiliar-se.
Instal•lat a la Catalunya Nord en un primer moment, mira de reconduir el partit, però les ferides obertes són molt grans. Sols més endavant, i de retorn a Barcelona, podrà participar de certs esdeveniments (com l’intent de creació d’un front armat) però caurà a mans de la policia l’any 1943, i haurà d’ingressar a la presó.
Un cop al carrer, tornarà a prendre protagonisme polític, aquest cop des de la instància unitària creada pel nacionalisme català: el Front Nacional de Catalunya. Cornudella durà a terme una important tasca en el Front, fins a l’escissió dels més joves universitaris, que fundaran el PSAN. Ell, fidel als principis del Front, no obre una confrontació, sinó que es produeix una escissió “amistosa”.
En els anys finals del franquisme, després de diversos intents de participació del Front en les instàncies unitàries de l’oposició antifranquista, esdevé candidat a senador a les eleccions de juny del 77, però el fracàs electoral farà que abandoni el FNC i ingressi al Partit Socialista Reagrupament, per la seva proximitat a les tesis de Pallach. Més endavant esdevindrà diputat al Parlament de Catalunya, però morirà el 26 de març de 1985, deixant enrere una notable trajectòria al capdavant de diverses organitzacions nacionalistes catalanes.