Comorera va néixer a la ciutat de Cervera el 5 de setembre de 1894. Va ser format en un ambient polític republicà i anticlerical, amb un fort sentit ètic i democràtic. Això el va portar a demanar l'elevació intel·lectual i moral de la població, per tal de combatre la corrupció i la incultura. Va iniciar la seva tasca política al costat d'homes com Marcel·lí Domingo o Francesc Layret, en la formació del Partit Republicà Català, el 1917. Va participar en l’agitació a favor de l’Assemblea de Parlamentaris i, arran d'això, fou detingut i empresonat, però va aprofitar que li concediren la llibertat condicional per fugir a París.
Més endavant, es feu militant de la Secció Catalana del PSOE, ja que aquesta es va pronunciar a favor del dret d'autogovern de Catalunya. No hi ha dubte que un dels personatges que més el va influir en aquesta època fou en Manel Serra i Moret, pare del socialisme catalanista. El 1919 es va exiliar a l'Argentina, on es va integrar a les files del Partit Socialista d’Argentina, i on va adquirir les bases de la seva formació política (influïda sobretot pel marxisme). Va presentar-se dos cops a les eleccions municipals, va dirigir la revista "La Nación Catalana" i es va tornar un especialista en qüestions organitzatives.
El 23 de juliol de 1931 va tornar a Catalunya, on s’incorpora a la Unió Socialista de Catalunya (USC), i es converteix, gràcies als coneixements adquirits, en l’autèntic forjador del partit. Dins les files d’aquest partit, va ser responsable d'organització i director de la revista "La Justícia Social". Serra i Moret el va nomenar secretari de la Conselleria d’Economia i Treball del govern Macià. Va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya l'any 32 i va esdevenir l'home fort del partit. Ell defensava la unió de totes les forces republicanes per a consolidar el nou règim, però amb un paper destacat de la classe obrera a través d'un partit obrer d'àmbit català.
Posteriorment, va ser nomenat conseller d’Agricultura i Economia en el govern Companys, on va ser un dels principals defensors de la Llei de Contractes de conreu, que defensà de manera aferrissada i apassionada.
Es mostrà partidari de la iniciativa d’insurrecció popular del 6 d’octubre, per la qual cosa fou detingut i empresonat, junt amb la totalitat del govern de Companys, al penal de Puerto de Santa Maria. Alliberat amb l'amnistia de l'any 36, va tornar a ser elegit diputat, però va dimitir d'aquesta funció per a dedicar-se amb més força a la unió de diferents partits comunistes, en la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual va ser nomenat secretari general. Postulà la unió entre obrers, camperols i petita i mitjana burgesia per tirar endavant la revolució democràtica. A més, atorgava a la classe obrera un paper destacat perquè era, per a ell, la classe més conseqüent nacionalment i democràtica i, per tant, era la més capacitada per dirigir el moviment nacional català.
Durant la guerra, va ocupar diverses conselleries del govern català, aprovant el Decret de Col·lectivitzacions i defensant la Nova Economia. El seu objectiu era la unitat antifeixista per a guanyar la guerra, per sobre de tot. A la fi d'aquesta, es va exiliar a Moscou primer, Mèxic després i finalment a França, on va ser expulsat del partit per la seva voluntat d'unir la lluita d'alliberament nacional amb la defensa de la justícia social, postura contrària a la de la direcció del Partit Comunista Espanyol. A més, sempre defensà el model de socialisme pluralista i d'economia mixta, tenint una visió molt més heterodoxa que no la direcció del PCE.
El 1952 va decidir tornar a Barcelona per reconstruir el partit, però fou detingut i condemnat a 30 anys de presó. En Comorera va morir el 7 de maig de 1958 al penal de Burgos.
