Jaume I el Conqueridor va néixer a Montpeller el 1208 i va morir a València el 27 de juliol de 1276. Va ser rei de Catalunya - Aragó (1213-1276), de Mallorca i de València (des del 1229 i el 1239, respectivament) i també senyor de Montpeller. Fill i successor de Pere I el Catòlic.
Després de la desfeta de Muret (1213), on morí el seu pare, Jaume va servir d'ostatge a Simó de Montfort i, un cop alliberat, gràcies a la intercessió del Papat fou encomanat als templers de Montsó, juntament amb el comte Ramon Berenguer V de Provença, cosí seu. Es va organitzar aleshores un consell de regència presidit en un principi pel seu besoncle, el comte Sanç.
Mentrestant, l'infant Jaume va estar sota la tutela dels nobles, els quals tragueren profit de la seva minoritat i l'implicaren en les seves bandositats. Fins i tot el feren objecte d'un segrest a Saragossa al costat de la seva primera muller Elionor, filla d'Alfons VIII de Castella, de la qual es separà més endavant. L'infant Jaume intentava aprendre les dificultats que suposava haver de fer-se càrrec de la Corona, i fugir dels consells interessats que li intentaven transmetre els seus cortesans. Segons sembla, l'infant Jaume no era massa dotat per la guerra, però gràcies a una bona instrucció va aprendre els secrets de les batalles i les lluites i es va formar com a persona, com a guerrer i com a governant.
L'època de regència conclogué als 17 anys, quan el jove rei maldà per sobreposar-se a l'estat d'anarquia nobiliària existent. Va cometre el setge de Peníscola (1225), però hi fracassà. Poc després (1226-1227) es produí una revolta protagonitzada pels barons d'Aragó, amb els quals s'hagué d'arribar a un acord. Jaume va haver de fer front als interessos particulars de la Cort i als maldecaps que li suposaven les lluites internes entre molts dels seus detractors.
Per tal de demostrar la seva bel·licositat, el rei s'embarcà a Salou de cara a la conquesta de Mallorca (1229), duta a terme de forma ràpida. La conquesta d'Eivissa es va produir el 1235, mentre que Menorca esdevingué tributària ja des del 1231. Si la conquesta de Mallorca fou ben rebuda pels catalans, els aragonesos, en canvi, van preferir la de València, la qual es materialitzà en tres etapes. Per fixar els límits fronterers amb Castella, el rei Jaume signà el tractat d'Almirra (1244) amb Alfons X el Savi. En produir-se la revolta de Múrcia contra aquest últim, El Conqueridor la sotmeté i la lliurà al rei castellà, el qual era el seu gendre. En el cas de València es procedí igualment a un repartiment i repoblament i a la creació d'un regne autònom (promulgació dels Furs de València). Jaume va tenir sempre molta cura de respectar els drets de les terres conquerides i per això sovint atorgava règims especials a les mateixes, per tal que es regissin ells mateixos de manera autònoma i per acontentar la població i evitar revoltes.
Jaume I tingué afanys expansionistes en altres camps: intervingué més d'un cop en la lluita per la successió d'Ermengol VIII d'Urgell mantinguda per la comtessa Aurembiaix, a qui ell donà suport, contra els de Cabrera. Intervingué també a Navarra amb la pretensió frustrada de succeir Sanç el Fort.
Mitjançant el tractat de Corbeil (1258), Lluís IX va renunciar els seus drets teòrics sobre els comtats catalans. En una altra direcció, el rei encetà una veritable política amb els sultans nord-africans, per fomentar les relacions mercantils amb el Magreb.
L'acabament de les conquestes féu ressorgir les tensions entre la monarquia i la noblesa. Els problemes de la seva successió es manifestaren en els diferents repartiments que féu dels seus estats: l'últim i definitiu deixava Catalunya, Aragó i València per a Pere, fill de la seva segona muller Violant d'Hongria, mentre que les possessions ultrapirinenques foren assignades a Jaume. De la descendència il·legítima d'algunes de les relliscades del rei, en sortiren diferents branques: la dels Castre, les dels Xèrica i la dels Ayerbe (els únics fills legítima acceptats per Jaume).
Respecte la seva famosa crònica d'estil autobiogràfic (el llibre dels Feits), Jaume en fou en certesa l'inspirador però és poc probable que en fos l'autor directe. Cal destacar tres coses de la personalitat del rei en Jaume: el seu esperit guerrer i de conquesta, que va permetre expandir la corona catalana i forjar un confederació de regnes autònoms que són el preludi dels Països Catalans; la seva fidelitat i magnanimitat com a governant, tot intentant fugir del poder despòtic i resolent els conflictes de manera raonada i equilibrada; i, finalment, la seva passió per les dones, una autèntica obsessió cap al sexe femení, el que li va comportar nombrosos maldecaps i conflictes.
