Sacerdot, poeta i escriptor català, nasqué a Folgueroles el 1845 i morí a Barcelona el 10 de juny de 1902. Donà forma, amb el seu geni, al català literari modern i el dotà, com a poeta, amb una estètica entre el romanticisme i el realisme.
Durant els estudis al seminari de Vic, participà amb èxit en els Jocs Florals de Barcelona (1865). Fou un dels fundadors de l'Esbart de Vic (1867) i començà un poema sobre Colom, gènesi, en part, del seu poema èpic l'Atlàntida (1877), al qual seguí Canigó (1886), de tema nacional, més madur i complex. Fou proclamat poeta nacional de Catalunya i assolí una popularitat inigualable, acompanyada del reconeixement internacional. Per motius de salut havia anat diverses vegades a Amèrica com a capellà de la companyia Transatlàntica i passà després a almoiner dels marquesos de Comillas, amb els quals viatjà per Europa i el Nord d'Àfrica, i ho féu pel seu compte, a Palestina. Entrà en conflicte amb els marquesos per motius personals i religiosos, alhora que s'enfrontava amb les autoritats eclesiàstiques, les quals li retiraren les llicències. Rehabilitat, fou adscrit a una parròquia fins a la seva mort.
Conreà la poesia religiosa: Idil·lis i cants místics (1879), la poesia civil i patriòtica: Pàtria (1888), Aires del Montseny (1901) i fou un excel·lent prosista narratiu: Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889) i descriptiu: Excursions i viatges (1887) així com polèmic: En defensa pròpia (1895).
Han estat publicats deu volums de la seva correspondència. La seva obra, clàssica i popular alhora, és estudiada i reeditada constantment.
