Isabel Vilà està considerada la primera dona sindicalista catalana. Va néixer a Calonge, però ben aviat la seva família es va traslladar a Llagostera buscant millors oportunitats laborals.
Les seves inquietuds polítiques es mostren ben aviat, ja que el 1869, enmig dels republicans armats que feien front a les tropes del governador militar de Girona, participa en l'esdeveniment conegut com el Foc de la Bisbal.
La Isabel ja de ben jove participa en diferents iniciatives obreres, com ara l’any 1872 va participar en el míting de proselitisme sindicalista que es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols. En 1873 esdevé secretària de l’Associació Internacional de Treballadors i participa de nou en un míting a Llagostera, en el qual exigeix una legislació que limiti la jornada laboral de nens i nenes menors de 13 anys a les cinc hores diàries. Això va fer que fos coneguda popularment com “Isabel de les cinc hores”.
Va contribuir activament a la implantació de l’AIT a l’Empordà i va organitzar una campanya per tal que els obrers poguessin disposar d’una biblioteca a Llagostera. Però amb el cop d’Estat del general Pavía el 1874, les societats obreres es veuen obligades a passar a la clandestinitat, el que empeny l’Isabel a exiliar-se a Carcassona. De tornada a Barcelona el 1880, la seva vida prendrà un nou gir dedicant-se de ple a l'ensenyament, primer com professora de francès i més tard com directora d’un col·legi per a nenes.
El 24 de desembre de 1896 va morir a Sabadell, on fou enterrada al cementiri dels dissidents. Fou tota una vida exemplar, dedicada a la millora de les condicions socials dels treballadors i al foment de la cultura. La seva activitat fou singular, ja que la seva implicació en la vida pública i cívica, ja fos en el republicanisme federal, ja fos en els sindicats, fou tot un avançament al seu temps.
