Gabriel Alomar va ser un destacat escriptor i polític mallorquí, que va destacar per les seves idees socialistes i futuristes, que tingueren un gran impacte en la generació...
Gabriel Alomar va néixer a Mallorca el 7 d'octubre de l'any 1873. Fill de família benestant, va rebre una educació tradicional, conservador i molt religiosa, tot i que els constants canvis de residència de la família l'ajudaren a entrar en contacte amb diferents realitats socials. En acabar el Batxillerat va marxar a Barcelona, on es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona l'any 1896, per la qual cosa va poder establir lligams amb el món cultural i polític català de l'època. S'integrà dins el corrent artístic del modernisme, tot i que en va professar una concepció personal. A més, va estar influït pel federalisme de Pi i Margall.
Després d'una breu etapa a l'illa, on va col·laborar amb la premsa local i va fer de professor d'institut, va retornar al Principat per tal d'exposar les seves idees sobre el catalanisme i el futurisme. Va col·laborar activament amb la premsa catalanista de principis de segle, amb tot impulsant importants diaris com El Poble Català, del qual ha estat considerat per molts autors com l'autèntic inspirador teòric. Els fets de la Setmana Tràgica influïren en el seu pensament, que es va tornar socialista o socialitzant. Així, les seves tesis pretenien vincular el nacionalisme català amb la modernització, tot rebutjant el tradicionalisme i el ruralisme.
El 1910 defensava a Negacions i afirmacions del catalanisme un catalanisme obrer, que superés el regionalisme de la Lliga i el de les classes mitges. Va definir el catalanisme i el socialisme com a dos pols d'una mateixa esfera. El seu catalanisme socialista pretenia unir l'emancipació nacional i la llibertat de l'home, de satisfer les demandes de l'obrer.
Com a pedagog, va residir a Gijón i a Figueres, on intentà difondre el seu pensament esquerrà a través de col·laboracions amb diaris o conferències als centres obrers i populars. A més, publicà diversos llibres on exposa les seves tesis pedagògiques i polítiques.
Organitzativament, va participar en el republicanisme d'esquerres, juntament amb homes com Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Rafael Campalans o Manuel Serra i Moret. Això el portà a participar en la fundació del Bloc Republicà Autonomista (1916) i del Partit Republicà Català (1917), amb el qual esdevé diputat. La violència social de l'època contra els dirigents obrers va provocar l'assassinat del seu amic i company Francesc Layret, el que li provocà una enorme desolació. Finalment, retornarà a l'illa de Mallorca, tot i que abans tindrà temps de fundar la Unió Socialista de Catalunya (1920), de la qual n'esdevindrà president. Mica en mica s'allunyà del partit per deixar de banda l'activitat política i centrar-se en l'ofici de pedagog i mestre literari.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, residí a Mallorca, on s'aïllà progressivament de la política catalana. Amb l'adveniment de la República, va ser diputat per la Unió Socialista a les Corts Constituents de la República, gràcies al seu enorme prestigi i credibilitat política. Allí, defensarà el dret de les Illes, el Principat català i el País Valencià de federar-se entre sí, contràriament al que opinen la majoria de socialistes de Madrid.
Més endavant va esdevenir embaixador de la República a Roma primer, i a Egipte després (durant la guerra civil) on va morir el 7 d'agost de 1941.
