Francesc Macià va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de 1859. Els seus pares eren de les Borges Blanques i tenien un origen pagès. Macià va estudiar batxillerat a Vilanova, tot i que l'any 1882 va poder ingressar a l'Acadèmia d'Enginyers militars de Guadalajara per a fer realitat un dels seus somnis: fer carrera militar.
Mentre exercia el seu càrrec militar a Lleida conegué l'Eugènia Lamarca, filla d'un gran terratinent, que esdevingué la seva esposa. Fou ascendit a tinent-coronel, i va fer amistat amb diversos republicans i catalanistes.
L'entrada de Macià a la política va ser fruit de l'assalt dels militars a la seu de la revista satírica el Cu-Cut el 1905. Aquest setmanari havia publicat un acudit ridiculitzant els militars i l'exèrcit assaltà la seu del setmanari, destrossant-la i cremant-la. Macià es negà a solidaritzar-se amb els militars assaltants, i va començar un acostament al catalanisme polític, que va acabar amb la seva candidatura per les Borges Blanques i Barcelona al sí de la Solidaritat Catalana. Macià va sorgir elegit diputat quan tenia 47 anys i va exercir des de 1907 fins a 1923.
L'activitat a les Corts de Madrid el va transformar profundament. El seu pensament s'anava radicalitzant degut al seu allunyament de les tesis de la Lliga i l'acostament als republicans catalanistes. Tot i renunciar diverses vegades al seu càrrec, la seva popularitat a les comarques lleidatanes va fer que fos reelegit en diverses ocasions.
Va fundar l'any 1919 la Federació Democràtica Nacionalista, on ja reclamava una República catalana, un exèrcit propi, un ensenyament laic i una legislació protectora dels interessos dels treballadors. Més endavant, crea Estat Català, força plenament separatista i amb un doble objectiu: per una banda la consciencació política, però per l'altre l'acció directa, a base d'escamots clandestins disposats al combat. Estat Català combinava ja la defensa dels drets dels treballadors amb la lluita per la llibertat de Catalunya., és a dir, la justícia social amb l'alliberament nacional.
Al setembre del 1923 es produí el cop d'Estat de Primo de Rivera, que posava fi a les exigües llibertats polítiques existents fins aleshores. Macià es va exiliar a París i va intentar obtenir fons per a la causa de la llibertat de Catalunya a través de l'emissió de l'emprèsit Pau Claris. Va obtenir recursos econòmics dels catalans exiliats a Amèrica i va intentar obtenir ajut polític de la Unió Soviètica, però finalment res es concretà.
Els escamots del seu partit varen dur a terme sonades accions, com el complot del Garraf, un intent d'assassinat del rei Alfons XIII en la seva visita a Barcelona, que fou abortat. També fracassà el complot de Prats de Molló, pel qual Macià intentà una invasió armada de Catalunya per alliberar-la de la dictadura de Primo de Rivera. El cop fou impedit per una delació d'un dels homes de Macià i els detinguts foren jutjats a París, on es va donar a conèixer internacionalment la causa catalana. Macià, des d'un bon principi, va assumir tota responsabilitat i va reivindicar l'acció com a propòsit per assolir la independència de Catalunya. Macià va adquirir una gran popularitat dins i fora del país. Macià fou expulsat de França i va mantenir diversos contactes amb els catalans d'Amèrica. Visità Cuba, on s'aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana.
Finalment, Macià retornà a Catalunya el 22 de febrer de 1931 en tren i va rebre una benvinguda multitudinària. El partit de Macià, junt amb altres forces d'esquerres i republicanes, va ajudar a constituir Esquerra Republicana de Catalunya i va presentar-se a les eleccions que li donaren una àmplia victòria el 14 d'abril de 1931. El seu coratge i tenacitat, la fermesa de les seves conviccions, la netedat de la seva trajectòria i les simpaties que s'havia guanyat finalment donaren fruit.
El poble donà tota la seva confiança a un home que havia mantingut ben alta la bandera de la llibertat de Catalunya i que havia sabut mantenir viva la rebel·lia i les conviccions. L'apel·latiu amb què era conegut, l'Avi, era tot un indicatiu de la popularitat i l'estimació que s'havia guanyat, sobretot entre les classes populars del nostre país. El respecte, afecte i reconeixement de la seva persona eren els actius que varen permetre a Macià erigir-se en tot un líder de la Catalunya republicana.
Macià, el 14 d'abril del 1931, va proclamar "la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica", fent realitat un dels somnis personals i col·lectius més anhelats. Tres dies més tard, degut a les pressions de les autoritats espanyols, va haver de renunciar a la República catalana i a la sobirania, i va haver d'acceptar un govern sota la forma de Generalitat, una antiga institució catalana, reconeguda ara per les autoritats espanyoles. Fou, com ell mateix va confessar, el dia més trist de la seva vida.
La seva obra de govern es caracteritzà per un impuls cívic, polític, cultural i social de Catalunya en tots els terrenys. Va poder aprovar per una majoria aclaparadora un Estatut per Catalunya, malgrat que aquest fou retallat i buidat de contingut posteriorment a Madrid. La normalització i normativització de la llengua, la dignificació de la cultura, l'extensió de l'ensenyament foren mesures combinades amb el suport social i legislatiu a les classes treballadores i camperoles. Malgrat algunes divisions internes i intents d'inestabilització social, va governar amb autoritat, ja que l'admiració i respecte que generava la seva persona arreu del territori (era acollit amb entusiasme allí on anava) foren els principals actius per a la seva activitat política.
Francesc Macià, però, va morir el 25 de desembre de l'any 1933 quan tenia 74 anys. La seva vida, plena de lluita per l'anhel de la independència de Catalunya, va donar sentit a una mort que molts no s'esperaven. Va tenir un funeral digne d'un cap d'Estat: la mobilització popular fou impressionant per tal de dir adéu a dels personatges més importants que ha donat la nostra història.
Home d'acció i revolucionari, però també home de govern i responsabilitat, Macià arribà a convertir-se en un autèntic símbol, i en l’home més popular i estimat de la Catalunya republicana. El fet que dediqués la seva vida al servei d'alliberar Catalunya i la seva infinita humanitat, el va convertir en un autèntic mite, i en una de les personalitats més estimades, respectades i recordades de la història de Catalunya. El seu ideal, una "Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa" és encara avui motiu d'homenatge i record, però també una guia vàlida per la nostra lluita i treball.
