Els guerrillers de les Barraques

Els Guerrillers de les Barraques foren dos germans que visqueren durant el segle XIX i principis del XX. En aquesta època es va produí la Revolució Liberal a la península, la qual es basava en acumular tot el poder a una nova classe de propietaris terratinents i financers, sorgida de la noblesa i la burgesia. Així, en un context de violència, crisi i fam, degut a les Guerres Carlines ( la primera del 1833 al 1839, i la segona del 1846 al 1849) no és estrany que aparegui una oposició popular i que doni lloc a diverses revoltes que donaren origen al republicanisme.

Els Guerrillers de les Barraques s’anomenaven Vicenç i Joan Martí i Torres, més coneguts popularment com “El noi de la Barraqueta” i “El xic de la Barraqueta” respectivament. Eren guerrillers d’ideologia republicana, fills d’hostalers de Castellbisbal.

En Vicenç, el germà major, nasqué el 1830, i en Joan 4 anys més tard. En Vicenç, amb 17 anys començà ha lluitar contra els carlins (partidaris de l’Antic Règim absolutista) i l’any següent, el 1848, intervingué en el Moviment dels Matiners (nom amb que es coneix la Segona Guerra Carlina i que ha Catalunya fou molt important) i fou condemnat a mort. Va fugir cap a França i un cop indultat tornà, una mica abans de la revolució de 1854. El 1856 va dirigir a Gràcia un escamot per resistir a les forces del general Zapatero i per oposar-se al cop del general O’Donnell contra el govern d'Espartero. El general Leopoldo O’Donnell liderava el grup Unió Liberal, pertanyent al sector moderat que feia augmentar cada vegada més el descontentament popular davant la tendència autoritària i també al fet d’haver arribat al poder a través d’un pronunciament. En aquella ocasió, aconseguí fugir però el 1857, fou detingut i empresonat.

El 1866 va ser un any dur, s’inicià amb una crisi financera, males collites i com a conseqüència la fam al poble. A tot això, si podria sumar la repressió que es vivia dia a dia i l’alternança de poders entre moderats i unionistes (Isabel II) que pel cas, tots dos governs eren similars si bé no el mateix. El poble, cansat de tanta tensió i corrupció al govern, troba dues úniques solucions, el silenci o la revolta... El juny de 1866 l’oposició s’organitzà, s’uniren en una mateixa lluita els progressistes i els republicans en contra Isabel II. Aquest alçament protagonitzat pel general Prim veié com a resultat la fugida a l’exili de la monarquia. Vicenç que va intervenir en els alçaments, el 10 d’agost de 1866 d’aquell mateix any fou assassinat per un Guardia Civil. La seva mort, assassinat quant es trobava malalt i indefens, el convertí en heroi republicà i fou popularitzat per mitjà de diferents auques.

El seu germà menor, en Joan, començà ha participà a la resistència republicana a partir de 1866 en les accions guerrilleres contra el govern d’Isabel II i assolí especial renom en intentar salvar al seu germà. En Joan quedà marcat per la mort del seu germà i un parell d’anys més tard, complint el jurament de venjança que havia fet, matava a trets en una estació de Sarrià ( Barcelona), el Guardia Civil que l’havia assassinat. Durant la primera República s'involucrà més en la lluita i manà el primer batalló de francs que actuà contra els carlins a la zona de Mollet, Caldes i Berga. Entre el 9 i el 12 de gener de 1874, es feu fort amb una partida de voluntaris republicans a Sarrià, per tal de resistir a la instauració del règim del general Serrano, aquest però, va il·legalitzar els republicans federals i els sindicats obrers, i encetà una dura repressió contra tots aquells moviments que anaven en contra els borbons.. El republicanisme va patir, d’entrada una duríssima repressió. L’enfonsament de la I República va abocar a la divisió del republicans que van intentar entrar en el joc de partits polítics. Així, el 1893 es fundava la Unió Republicana, on Joan s’hi incorporava elegit diputat a Corts per Sant Feliu de Llobregat. La seva mort esdevingué el 1909.