Els germans Desvalls foren militars que varen tenir un important protagonisme en la guerra de Successió, no només pel seu suport a Carles d'Àustria, sinó també per l'heroisme de la seva resistència a l'ocupació borbònica.
Antoni Desvalls va néixer l'any 1666 i va seguir la carrera de les armes i l'any 1700 era capità. Ben aviat es posicionà, junt amb el seu germà, contra les intencions de Felip V. Després del desembarcament de Carles d'Àustria a Barcelona a l'agost de 1705, els Desvalls varen prendre les armes i varen posar-se a l'obediència de l'arxiduc. Així, prengueren Cervera i Lleida i Fraga, aquesta darrera malgrat ésser ferit i capturat l'Antoni, que va poder ser alliberat degut a la victòria dels catalans.
A les corts de 1706 va ser nomenat vescompte i fou l'encarregat de reclutar voluntaris per a bastir la defensa de la capital, Barcelona. Va plantar cara amb 200 fusellers a l'exèrcit borbó, al qual varen poder aguantar fermament. Entre 1707 i 1710 es centrà en el reclutament i organització de sometents, a més dels voluntaris. Va prendre Benavarri, tot i que va tenir seriosos problemes en d'altres indrets, com Prats de Rei, on hagué de recular fins a Cardona, a la defensa de la qual va acudir també el seu germà Manuel, assolint gran prestigi militar.
Al juny de 1713 assisteix a la Junta de Braços per l'estament militar i, contrari a la posició majoritària del seu braç, es mostra partidari de la resistència fins a la mort a Felip V. Va defensar heroicament Viladrau, Olot, Ripoll, la Seu, Sort, Cardona i Manresa. En una d'aquestes accions, va fer penjar quatre col·laboracionistes botiflers en represàlia a l'execució de Bac de Roca.
Va assistir i ajudar a la revolta generalitzada de moltes poblacions contra la dominació borbònica, a començaments de 1714. Va mantenir actius molts nuclis de resistència. Al setembre es mantenia a la zona del Bages (Manresa, Súria i Cardona) on va haver de capitular junt amb el seu germà, el 18 de setembre de 1714, després de la caiguda de Barcelona. Va fugir a l'exili junt amb el seu germà, i va morir a Viena l'any 1724.
En Manuel va néixer l'any 1674 i, com el seu germà, exercí de militar. Als vint anys ja era capità, partidari també de l'arxiduc Carles. Era cap d'un cos de 300 voluntaris que va contribuir a la caiguda de Lleida i Fraga. Al 1707 era un dels responsables del front de Lleida i al 1709, membre de l'estat major de l'exèrcit aliat a Catalunya. Li va ser confiada la plaça de Cardona, i va resistir diversos atacs borbònics, fins que les forces imperials abandonaren el país a la seva sort. Malgrat comptar amb només 28 soldats de regiment, es va negar a entregar la ciutat, i quan va rebre un reforç sòlid (quatre companyies i 90 homes), va poder enfrontar-se cos a cos amb les forces borbòniques que assetjaven la ciutat. Cardona fou defensada de forma aferrissada, causant més de 900 baixes entre els borbònics, el que els obligà a replegar-se i a mantenir-se a certa distància de la ciutat.
Mentre el seu germà abandonava Cardona a principis de 1714 per donar suport als diferents focus d'insurgència antiborbònica, ell restà governador de la ciutat amb prop de 300 homes. Va ajudar de forma continua al seu germà, tot subministrant-li armes, municions, materials i homes. Després de la caiguda de Barcelona, va obtenir una capitulació molt avantatjosa per a la ciutat, tant que fins i tot Felip V la declarà nul·la. Ell, però, junt amb el seu germà, s'embarcà cap a Gènova per fugir de les represàlies borbòniques, però va continuar lluitant, primer al costat del marquès de Rubí a Mallorca i després al costat de l'emperador a Hongria. Va morir a l'edat de 100 anys a Viena.
