Carles Salvador fou un poeta i gramàtic valencià. Va néixer a la ciutat de València l’any 1897 al sí d’una família d’origen humil. El seu pare era mestre i tot semblava indicar que Carles continuaria la tradició familiar, per un desafortunat accident li danyà el colze, cosa que va fer desviar la seva vocació cap a l’ensenyament.
Després d’acabar els estudis de Magisteri, exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat). El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, sense gaire èxit.
Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935).
Publicà aleshores diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la doctrina gramatical de Pompeu Fabra al País Valencià. També va participar en la redacció de les Normes de Castelló (1932).
En la seva producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fou també important la seva prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d’argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).
Després de la guerra civil, la seva poesia esdevingué més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i l’esperit (1951).
El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Literatura i Filologia i publicà una Gramàtica valenciana. També va ser col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans i membre de la Comissió Patrocinadora per a l’edició del diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll. Salvador va morir el 7 de juliol de 1955.
