En Tísner va ser un autor polifacètic, que va treballar com a escenògraf, periodista, ninotaire, traductor i novel•lista i, per sobre de tot, una gran persona i un patriota exemplar.
L'Avel•lí ArTÍS i GeNER va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Era fill d'una família d'escriptors, ja que tan el seu pare, com el seu oncle i cosí, estaven vinculats al món del teatre de diverses maneres.
Des de ben jove es va dedicar a l'art d'escriure, primer fent de periodista a la premsa com ara el Diari Mercantil, L'Opinió i la Rambla. La seva tasca periodística fou molt important, ja que es centrava en la denúncia dels crims perpetrats pels anarquistes durant els anys de la República, el que li va valer diverses amenaces de mort. Gràcies a les seves investigacions i reportatges, va poder demostrar que l'assassinat dels germans Badia (membres de l'Estat Català) havia estat obra dels anarquistes, els quals Tísner va denunciar amb noms i cognoms, i es va poder obrir un procés contra ells. Una altra de les seves ocupacions era el dibuix humorístic (són cèlebres els seus acudits satírics al Papitu, l'Esquella de la Torratxa o El bé negre).
Amb l'esclat de la guerra, en Tísner va anar al front, a defensar les seves conviccions republicanes i progressistes. Va ser oficial de l'exèrcit republicà i, finalment al 1939, va haver d'emprendre un llarg exili. Es va exiliar a Mèxic junt amb el seu cunyat, en Pere Calders. Allà va treballar d'escenògraf per a la televisió, el teatre i el cinema. Però conreava també la seva vessant literària, fruit de la qual n'és la primera novel•la 556 Brigada Mixta, que parla de la guerra..
Va tornar a Barcelona l'any 1965 i aleshores es va enquadrar en el moviment antifranquista català i en l'Assemblea de Catalunya. Va participar en els diaris El correo catalán i Tele/eXprés i més tard en l'Avui. Aquest fou el període on va escriure algunes de les seves més grans novel•les: Paraules d'Opoton el Vell (1968) i Prohibida l'evasió (1969). o més tard amb Els gossos d'Acteó (1983). Feu una ingent tasca com a enigmatista (realitzant els mots encreuats a diversos diaris)i, en els darrers anys, s'havia dedicat a recopilar bona part de les seves memòries en els diferents volums de Viure i veure i en els reculls d'anècdotes amb diferents personalitats, que duien per nom Ciris trencats.
Va participar en la recuperació del Centre Català del PEN i en l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser president de l'any 1990 al 94.
Home de profundes conviccions nacionals, democràtiques i republicanes, va participar en diversos intents de vertebració de l'esquerra nacional (com a Nacionalistes d'Esquerra) per acabar militant al vell partit de Macià i Companys, l'ERC, l'any 1992. Ell creia, per damunt de tot, en la independència dels Països Catalans, motiu pel qual va lluitar tota la seva vida. Tot i que deia que seria una utopia que ell mai no veuria en vida, tenia la ferma convicció que la llibertat arribaria al nostre país. L'any 1997, en rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va cloure el seu discurs amb un vibrant i explícit "Visca Catalunya lliure!!".
En Tísner ens va deixar el 7 de maig de l'any 2000, víctima d'un atac de cor. És cert que mai va veure el seu país en llibertat, però va morir amb aquesta ferma convicció. Tothom recorda Tísner com una persona entranyable, honrada, amb el seu característic ull tapat, degut a la pèrdua d'un ull per un despreniment de retina. Però, per sobre de tot, fou un gran escriptor i un abnegat patriota, un referent per les seves conviccions socials i nacionals, per la dedicació de tota una vida al servei de la cultura, la llibertat i els Països Catalans. El seu amor a la llibertat va arribar fins a la fi del seus dies.
