Antoni Blàvia va ser un comandant de la 132 Brigada Mixta i va ser perseguit pels homes del règim franquista per considerar-lo un exponent de l'independentisme, el republicanisme i la maçoneria.
Antoni Blàvia va néixer a Lleida l'any 1915 al sí d'una família burgesa, molt arrelada en el camp de la sanitat (el seu pare era un il•lustre doctor). Va estudiar als Maristes de Lleida, però després fou internat als Escolapis de Sarrià de Barcelona. Estudià la carrera de Medicina i es va acostar al món de la política de la mà del seu amic, en Clota, que l'introduí a les files d'Estat Català.
Amb l'aixecament feixista, es posicionà de seguida del costat republicà i durant els primers dies de revolta, va adquirir fama d'home valent i de fermes conviccions d'esquerres i catalanistes. Les diversos partits organitzaren partides de voluntaris al Front i, concretament, els d'Esquerra Republicana- Estat Català funden la columna Macià-Companys però l'any 1937 es reorganitzaren en l'Exèrcit Popular, convertint-se en la 132 Brigada Mixta. Blàvia, dirigent aleshores d'Estat Català, es va posar a les ordres del delegat d'Ordre Públic i formà un grup paramilitar per controlar els avalots dels anarquistes.
Més tard, es desplaçà al Front d'Aragó, esdevenint el cap del Batalló d'Infanteria 527, adherit a la 132 Brigada Mixta. Les estelades lluïen al Front d'Aragó i a la companyia també hi havia nombrosos voluntaris valencians. Va lluitar a primera línia de front i fins i tot a Belchite, fou ferit a la cara, quan una bala li travessà la galta, però es va salvar. Després d'aturar amb èxit diversos intents d'avenç dels feixistes, la seva brigada poc a poc va haver de retrocedir defensant diverses ciutats del País Valencià. També es va salvar de la mort l'any 38, quan estava a punt de ser afusellat pels comunistes degut a què abandonà momentàniament el front i, justament en la seva absència, la brigada fou atacada. Va ser detingut i, gràcies a diverses gestions, jutjat a Barcelona i finalment absolt.
Blàvia, amb la fi de la guerra, va fugir a l'exili a la fi de la guerra, conscient que els feixistes havien posat preu al seu cap. Primer va anar a Perpinyà, on durant el viatge es va trobar de forma causal amb la seva companya, provocant una emocionant retrobament. Va viatjar constantment a París i Londres, per després desplaçar-se al continent americà, concretament a Xile. Fou un dels fundadors, juntament amb d'altres catalans, del Centre Català de Santiago de Xile, i va destacar per una intensa tasca patriòtica i cultural.
Després d'intentar diversos negocis, finalment va entrar a la Universitat per cursar les carreres de Ciències Polítiques i Administratives i després s'hi va mantenir com a professor. Va participar en diversos grups i iniciatives polítiques, però mai sense militar en cap d'elles, tot i que tenien com a nexe d'unió un tarannà esquerrà i anticomunista. També va residir als Estats Units, i allí es van agreujar alguns dels seus problemes de salut, tot i que com ell deia, no volia morir abans que el dictador Franco.
La mort del president Allende (1973) el va afectar molt i va iniciar una dura batalla contra el dictador Pinochet. Amb la mort de Franco, va celebrar una gran festa a Caracas, en la qual van assistir molts catalans i un any després, va poder retornar a Catalunya. Tarradellas li oferí un lloc al seu govern, que rebutjà per la desil•lusió que li provocà l'actuació de Tarradellas. Dedicà a la docència els darrers anys de la seva vida i va morir el 14 de desembre de 1994. Durant tota la seva vida va guardar importants documents referents a la 132 Brigada Mixta, que varen ser donats a conèixer l'any 1997.
