LLUITADORS

Quan la tramuntana brama
i el foc ens crema ben fort
quan plou i ens ofega l'aigua
la terra es cavalcada per la mort.
A tots els companys que lluitàreu
deixàreu la vida per un món millor
als marginats per la història
sempre mal contada pels guanyadors.
Crit perquè el cel
sigui més just
vull cridar
més memòria històrica
per tots els lluitadors.
L'aigua s'endú l'esperança
el foc fa cendres l'amor
l'aire fa volar la història
la terra maridatge amb la mort.
A tots els companys que lluitàreu
deixàreu la vida per una il·lusió
als marginats per la història
sempre mal contada pels opressors.

Toni Roig (Al-Mayurqa)

Martí Marcó: El risc d’una lluita


Martí Marcó i Bardella va néixer el 9 de desembre de 1959 a Barcelona; fill d'una família d'origen humil i compromesa amb les llibertats del nostre país.

En la seva etapa adolescent va demostrar les seves idees polítiques, orientades cap a la consecució d'una Catalunya nacionalment lliure i socialment d'esquerres.

Martí va veure molt clar quin era el camí per aconseguir la independència del nostre país, i això el va empènyer a fundar les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Ell, amb d'altres companys militants d'ERC, van reprendre el projecte del 1936 de crear una força jove al sí d'ERC, i van estructurar d'una vegada per totes les JERC, en la 1a Assemblea Nacional, celebrada a Barcelona el setembre de 1976.

Era un home d'esperit obert, solidari i disposat a escoltar tothom que necessités el seu ajut. Col•laborava amb totes aquelles iniciatives adreçades a lluitar pel país i pels valors d'esquerres sense distinció de sigles ni de mètodes de lluita.

El 26 de gener de 1979 en Martí amb altres dos companys, anaven a realitzar una acció, quan es van creuar amb un control policial. En Martí va rebre sobre ell una descarrega d'odi i feixisme en forma de trets, que van acabar amb la seva vida.

En Martí Marcó i Bardella mai va arronsar la mà i sempre recolzava qualsevol iniciativa per aconseguir que el nostre país fos lliure.

Josep Pallach: La lluita per un socialisme català


Nascut Figueres l’any 1920, en Josep era fill d’una família pagesa.. De ben jove entrà en política i l’any 1934 s'afilià a les Joventuts del Bloc Obrer i Camperol (BOC). El 1936 fou elegit secretari de les Joventuts del POUM a Figueres i president de la secció local de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). Com a membre del Comitè Local de Cultura i Art, contribuí a salvar el patrimoni amenaçat pels incontrolats.

Durant els Fets de Maig del 1937 va participar en la defensa de la seu del POUM a Figueres i arran d'això s'hagué d'amagar a Roses, on treballà de mestre en una escola de la CNT. Mobilitzat el gener del 1938 i descoberta la seva identitat, serví en un batalló de càstig sota el control del PSUC.

Després de la retirada del gener-febrer del 1939, passà pels camps de Sant Llorenç de Cerdans, Banys d'Arles i Sant Cebrià. Durant la primera etapa de l'ocupació alemanya participà en el grup de resistència Martin que liderava Josep Rovira, i més tard incorporat al Front de la Llibertat.

El 1942 retornà clandestinament al Principat, i participà en la I Conferència Nacional del POUM a Valldoreix, on fou elegit membre del Comitè Executiu, i en la II Conferència de Barcelona. El novembre anà a la Conferència Nacional de Tolosa, ja alliberada, i en retornar fou detingut a Barcelona (1944). Empresonat a Figueres, fou traslladat després a Girona, d'on es fugà el febrer del 1946. De nou a territori francès, s'uní al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que impulsava Rovira.

A la Sorbona de París estudià pedagogia i psicologia, i compaginà la professió docent i l'activitat en «Endavant», l'òrgan del MSC, amb estades clandestines a Catalunya. El 1948 es casà amb Teresa Juvé. El 1962 participà en la creació a l'interior de l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i el 1966 creava el Secretariat de la Democràcia Social Catalana, que vinculava sectors d'ERC, Acció Catalana i CNT.

En la segona meitat dels anys 1960 queda com el dirigent de l'ala moderada (socialisme no-marxista, inspirat en la socialdemocràcia nòrdica) del MSC, en contraposició a la de Joan Raventós. El 1970 s'establí definitivament a Barcelona, on fou professor d'Història de l'Educació a la Universitat Autònoma. El 1974 fundà el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), que el1976 donà lloc al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R).

Pallach va morir prematurament el 1977 a Barcelona, deixant rere seu una trajectòria política compromesa, i de retruc es va estroncar una via política catalana del socialisme que no va reeixir després d’ell.

Josep Ma Batista i Roca: Al servei de la pàtria


El nostre país compta i ha comptat amb homes tan importants com Josep Mª Batista i Roca, que han dedicat tota la vida al servei de Catalunya. Batista i Roca és un dels millors exemples d'aquells homes del nostre poble que treballen sense descans per reforçar i enriquir els pressupòsits de la nació catalana, al marge d'interessos personals i sectaris.

Batista va néixer a Barcelona, al barri de Santa Maria del Mar, el 23 de juny de l'any 1895 i va ser etnòleg, historiador i polític, figura senyera del nacionalisme català. Estudià al Jesuïtes i més tard anirà a la Universitat de Barcelona a cursar Filosofia i Lletres i Dret, per més endavant estudiar antropologia A Oxford (Anglaterra), estudis que completarà a Berlín.

Fou un dels fundadors i principal impulsor de l’Arxiu d’Antropologia i Folklore; molt actiu en el camp de l’excursionisme, fundador dels Guies Excursionistes i del Minyons de Muntanya (1927) i de Palestra (1930), organitzacions definitives per la formació de l’esperit cívic i nacional de Catalunya. La seva intenció era crear una versió específicament catalana de l'agrupament escolta, per tal d'enfortir "la dignitat i l'orgull de ser catalans i lluitar contra el sentiment d'inferioritat que ofega a quasi tots els catalans".

A nivell polític, mantenia contactes amb Estat Català. Fou l'encarregat de convertir la SEM (Societat d'Estudis Militars) en l'ORMICA (Organització Militar Catalana). El 14 d'abril del 31 serà al Palau de la Generalitat junt amb en Macià. Inicià una tasca feixuga de difusió de la lluita de Catalunya per la seva llibertat a nivell internacional. Fou empresonat en el vaixell Uruguay junt amb el president Companys arran dels fets d'octubre del 34.

Durant la guerra civil anà a Londres (1938) com a delegat de la Generalitat de Catalunya en una missió important de caràcter internacional per a acabar amb la guerra i, a la fi de la mateixa, fou secretari del Consell Nacional de Catalunya (1940) creat amb la presidència de Carles Pi Sunyer. Professor a Cambridge, esmerçà primordialment el seu llarg exili al servei de Catalunya: representà el Pen Català, defensà els drets del poble català a la UNESCO i a altres estaments internacionals, propulsà la creació de l’Anglo-Catalana Society, presidí més endavant el Consell Nacional Català sorgit de la I Conferència Nacional Catalana celebrada a Mèxic (1953), establí les assemblees de Pau i Treva a Toluges i donà nombroses conferències arreu d’Europa, a més d’impulsar la publicació de la revista Vida Nova (1954). Retornat el 1976, activà encara més la seva tasca nacionalista; entre les noves iniciatives cal destacar la fundació del Cercle d’Agermanament Occitano-català.

Tot i que no era un home de molta presència física, degut al seu posar discret i elegant, sí que fou un home d'una gran presència humana. La força del seu pensament, encara vigent avui en dia, residia en la idea que ser català implica dignitat i llibertat. La Catalunya irredenta que ell defensava i propugnava era una Catalunya rica i plena d'homes i dones orgullosos i ferms, lúcids i conscients.

La seva obra escrita forma un gruix considerable de coneixements, informacions, recerca històrica i reflexions. A més, un gran nombre de llibres, comunicacions i opuscles esdevenen els mitjans pels quals en Batista i Roca va intentar transmetre al poble català i als altres pobles el seu ideari.

Els seus anys i la malaltia, però, varen interrompre la seva trajectòria. El dia 27 d’agost de 1978 morí a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. La seva persona i la seva vida són exemples del treball i la fidelitat al servei de Catalunya. La seva obra i pensament són exemples de l'intent de recuperació de la nostra dignitat i orgull nacional.

Miquel Grau: Assassinat per voler la llibertat


La transició política al País Valencià conté diferents episodis foscos que han volgut ésser oblidats. Al País Valencià s'obrí un front entre aquells que defensaven les llibertats i la democràcia, partidaris de la catalanitat del País Valencià, i els qui s'oposaven a tot això, hereus del franquisme i amb un fort component anticatalà. En el marc d'aquesta lluita, es succeïren diversos fets per acabar amb els qui defensaven un País Valencià lliure i en el marc d'uns Països Catalans, per diferents mitjans, entre ells accions armades, bombes i fins i tot l'assassinat, com li succeí a Miquel Grau o a en Valentí Gonzàlez.

En Miquel Grau era un militant comunista valencià. Va morir assassinat a Alacant mentre penjava cartells de la convocatòria de la diada nacional del País Valencià, el 9 d'octubre. Segons sembla, Miguel Ángel Panadero Sandoval, militant de Fuerza Nueva, li va llançar un totxo mentre clavava cartells i li provocà la mort, el 6 d'octubre de 1977. L'enterrament de Miquel Grau fou tota una demostració de la prepotència i de la intolerància feixista, ja que les forces de la policia impediren el record a Miquel que havia convertit el funeral en una gran demostració de força del moviment d'oposició al franquisme. L'autor de l'assassinat, Panadero, fou condemnat a 12 anys de presó, de la qual en sortí l'any 1982 en llibertat.

Dos anys més tard, concretament el 26 de juny de 1979 les forces d'ocupació espanyola assassinaven Valentí Gonzàlez, militant de la CNT, en el decurs d'una vaga de treballadors de la colla del Mercat del Proveïment.

El grup Al Tall, dedicà una de les seves cançons més emotives a la memòria de Miquel Grau. però també en memòria de tots els lluitadors morts per la llibertat.

A MIQUEL GRAU

Per cridar: "Vull l'Estatut", ai!
A Miquel assassinaren;
açò passà en Alacant,
en Alacant el mataren.

Ja el porten a soterrar, ai!
l'acompanya tot el poble;
no poguérem dir-li adéu,
soledat de l'ai, ai, ai,
perquè el taüt ens furtaren.

Per guanyar la llibertat, ai!
quants germans tenen de caure!
Miquel Grau ja no està açí,
soledat de l'ai, ai, ai,
quan avui tots l'esperàvem.

Gustau Muñoz: La joventut truncada


L'anomenada transició política a l'Estat espanyol està envoltada d'episodis foscos i de pactes secrets, que varen imposar una amnèsia col•lectiva tan de les responsabilitats polítiques dels feixistes, com de la memòria històrica dels pobles peninsulars. Així, l'oblit va ser un dels preus que molts varen creu que s'havia de pagar per "construir una façana democràtica per a un nou règim".

Tot i això, la transició mateixa té esdeveniments que han volgut ser ocultats o passats per sobre, oblidats per tal de no afrontar el preu polític que van haver de pagar molts patriotes que foren empresonats, torturats o fins i tot assassinats en aquest període.

La situació del Principat de Catalunya als anys 70 era d'agitació i d'una acció política continuada dels nuclis d'oposició a franquisme. Després de la mort del dictador, l'agitació als carrers creixia, i la gent sortia a manifestar-se i a reclamar més llibertat, així com els reconeixement del dret del poble català a la seva sobirania i autogovern.

En el marc d'aquestes celebracions multitudinàries (recordem, a tall d'exemple, l'onze de setembre de 1976 a Sant Boi o la "manifestació del milió" de l'onze de setembre de 1977), es gestava un moviment catalanista fort i actiu, que no podia ésser controlat per les autoritats. Així, molts dels actes que es celebraren, eren tolerats de forma oficial per la policia, però alhora eren durament reprimits al carrer. Així, es dóna el cas de dissolució per la força de diversos actes i d'intervencions policials desmesurades.

És en aquest context que hem d'entendre la mort de Gustau Muñoz, l'onze de setembre de l'any 1978. En Gustau era un jove militant de la Unió de Joventuts Marxistes Leninistes, que eren les joventuts del Partit Comunista Espanyol (internacional), grup que defensava el dret d'autodeterminació de les nacions com la catalana, a l'hora que propugnava una organització comunista de la societat.

En Gustau, l'onze de setembre de 1978, es trobava a Barcelona per participar, amb la resta de companys, en la diada nacional del seu poble, per tal de retre homenatge als patriotes morts al 1714, però també per reclamar l'autodeterminació de Catalunya i el socialisme. Però les seves reivindicacions toparen amb el feixisme policial, ja que la policia l'assassinà a sang freda al carrer Ferran de Barcelona en l'intent de dispersar una concentració. En Gustau deixà la vida, quan només tenia 16 anys, en la defensa del seu país, de la justícia i la llibertat, però el seu record ha de seguir viu entre nosaltres.

Jordi Martínez de Foix: Víctima de la transició


En Jordi va néixer un 23 d’abril de l’any 1957, per la diada de Sant Jordi. Va viure la seva infantesa a Sant Andreu, i un cop assoleix els 15 anys, comença a treballar de repartidor de diaris, en horari matiner. Això li permetrà seguir els estudis i prendre contacte amb el Partit Comunista Espanyol – Internacional (PCE-i).

Pren part activa en diferents mobilitzacions de l’època (manifestacions, vagues de treballadors...), així com participa en diferents accions reivindicatives (repartiment de propaganda, fent pintades, fixant cartells, o bé participant en assemblees).

Més endavant, treballarà en un taller a Cornellà de Llobregat, i anirà augmentant el seu grau de compromís polític. El 15 de maig de 1977 uns companys s’enfrontaren a les forces policials a través de còctels molotovs i foren detinguts i empresonats. Les delacions fan que la policia vagi l’endemà al pis d’en Jordi, on patirà un minuciós registre. Aquest escorcoll fa que marxi de casa i deixi la feina, però continua participant de les manifestacions al carrer.

Així fou com l’11 de setembre de 1977 participa en diferents mobilitzacions, on morirà Gustavo Frecher, d’una bala de goma de la policia. Això provocarà aldarulls al seu barri i diverses mobilitzacions dies més tard, el que li costarà rebre dos trets de bala de part de la policia vestida de paisà. Serà operat i finalment sortirà d’aquest primer embat. Passa diversos mesos entre estances policials i hospitalàries.

L’11 de setembre del 78 participa en les mobilitzacions del Fossar de les Moreres i a la Plaça Sant Jaume, on es produeixen aldarulls i degut als trets de la policia, cau fulminat el seu company, Gustau Muñoz. Ell mira d’ajudar-lo, avisen a una ambulància, però ja serà massa tard.

Finalment, el dia 15 d’octubre del 78 tenia previst assistir a una manifestació de record a en Lluís Companys, però no podrà fer-ho, ja que mentre manipulava diferents “petard irlandesos” a casa seva, aquests explosionen i el deixen mortalment ferit.

El seu enterrament, en família (ja que fou prohibida tota mostra de solidaritat), estava presidit per una estelada que en cobria el fèretre, i en ell es cantaren els Segadors i la Internacional, en català.

Fèlix Goñi: una vida de combat


Nascut l'any 1958 al Prat de Llobregat, Fèlix Goñi i Roura, conegut amb el sobrenom de “Bruc”, va adquirir ja de ben jove consciència del país en què li havia tocat viure. Els seus primers passos els donà a l'institut participant tan en les mobilitzacions estudiantils com també en les de caire independentista. Pocs anys després, l'any 1976, va entrar a formar part de les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC) i posteriorment inicià la seva militància al PSAN-P; des d'aquest últim treballà per impulsar-ne el Front Sindical, i fins i tot arribà a presentar-se en les eleccions municipals del seu poble natal com a independent.

Fou l'any 1979, any en què un vint-i-sis de gener Martí Marcó era ametrallat al centre de Barcelona a mans de la policia, que en Fèlix va perdre també la vida: un vint-i-sis de maig un escamot de quatre membres intentava una acció fallida contra les oficines de l'empresa Renault a la ciutat de Barcelona; una setmana més tard, un cop descobert l'error, aquest mateix escamot intentaria de nou l'acció, però la presència fortuïta d'un vianant provocà, accidentalment, que el mecanisme explosiu realitzés un fals contacte a mans d'en Fèlix; aquest perdria tràgicament la vida i el seu company resultaria ferit lleument. L'objectiu d'en Fèlix i els seus companys era el d'atacar una empresa de capital francès, que com les empreses de capital espanyol, s'aprofiten dels treballadors catalans per a enriquir els estats opressors de França i Espanya. Aquests tristos fets acabarien per confirmar doncs la presència d'una organització armada independentista, que sota el nom de Terra Lliure, iniciava les seves primeres accions.


En Fèlix tenia molt clar que per alliberar de veritat el seu poble, la lluita armada, podia ser una opció molt eficaç; al mateix temps, de ben segur però que també era conscient del riscos i perills de pertànyer a Terra Lliure. Encara avui, i potser avui més que mai, en Fèlix és un clar exemple per tothom: l'alliberament social i nacional del Països Catalans de ben segur que era també el seu somni.

Joan Ballester: Per la unitat dels Països Catalans


Joan Ballester i Canals és un dels principals divulgadors de la idea de Països Catalans i un dels més importants activistes culturals de la resistència antifranquista.

En Joan va néixer a la ciutat de Barcelona, el 10 de febrer de 1913. De ben jove, va entrar en contacte amb grups nacionalistes. Ingressà a l'organització Palestra amb 18 anys i més endavant militarà a la Unió Catalanista primer, i a Nosaltres Sols! després.

Durant la guerra civil, anirà al Front d'Aragó i lluitarà aferrissadament per les llibertats de Catalunya i contra el feixisme. Serà ferit a la batalla de l'Ebre i capturat per les tropes feixistes a Tarragona.

L'any 1945 fundarà el grup Bandera, amb la col•laboració de Joan Mateu i Manuel Creus, encarregat de l'edició del butlletí clandestí Bandera del poble català i també de diversos recordatoris de l'afusellament del president Companys.

Més endavant, es farà càrrec de la llibreria catalana del carrer Consell de Cent (núm. 281) de Barcelona i esdevé el representant del Diccionari català-valencià-balear que estava fent el filòleg Francesc de Borja Moll. La divulgació de dit diccionari va ser una eina de propaganda catalanista. La parada del Diccionari, que ell muntava el dia de Sant Jordi al capdamunt de la Rambla barcelonina, es va convertir en un focus de trobades i contactes entre la gent que es movia en defensa de la causa catalana.

Una de les tasques més importants que realitzà en Joan Ballester va ser la de difondre arreu el concepte de la unitat nacional dels Països Catalans. El 1962 s'edita un mapa que inclou totes les comarques de la nació, el que li va costar uns mesos d'estada a la presó.

Va fomentar les trobades entre joves catalans (del nord, del Principat, del sud i de les illes), principalment amb la participació dels joves del Front Nacional de Catalunya, partit on Ballester no militava però amb el qual col•laborava degut a la seva amistat amb el líder del Front, Joan Cornudella.

A casa seva es va constituir la comissió que l'1 de maig de 1962 va organitzar un homenatge a Francesc de Borja Moll en motiu de l'acabament del seu diccionari. També la mateixa comissió va fer un acte de reconeixement a en Francesc Maspons, degut a l'entrega de tota la seva vida al servei de Catalunya. Ballester va crear les Edicions d'Aportació Catalana, que popularitzaren l'eslògan "Entre tots ho farem tot" i que editaren una col•lecció amb prop de 60 títols amb temes d'actualitat, polítics i culturals.


El 1963, en Joan Ballester participà als jocs Florals celebrats a l'exili (a Montevideo), amb un treball titulat Per una consciència de país, que li va valer el premi Presidència de la Generalitat. Ja als anys 70, a can Ballester s'obre una caixa de resistència per ajudar a recollir diners destinats als patriotes catalans empresonats. Durant aquells temps, la seva llibreria va ésser objecte de diversos atemptats per part de feixistes espanyols.

En Joan Ballester va morir el 27 de juliol de 1980 a la ciutat de Barcelona. La seva vida va ésser una lluita constant, per la llibertat de la nostra nació i per l'extensió de la consciència nacional de la unitat de totes les terres de parla catalana. Malgrat tot, va morir amb el més absolut oblit per part dels governants del nostre país. Restituir la seva memòria avui és un deure de tots i totes.

Manuel Sanchis Guarner: Pare de la filologia valenciana moderna


Sanchís venia d'una família burgesa, lligada a un món eclesiàstic i conservador, pertanyent a la societat valenciana i era un personatge accessible. Cursà els estudis de Filologia i Lletres a la Universitat de València. El 1993 va publicar l'opuscle La Llengua dels valencians molt important en la tasca de conscienciació idiomàtica.

Fou oficial de l'exèrcit republicà i per això, condemnat a mort, bandejat i per aquest motiu hagué de viure a Mallorca. Col•laborà en el Diccionari català-valencià-balear d'Antoni Maria Alcover. També és important la tasca investigadora que Sanchís va fer en el camp filosòfic i l'històric, amb obres com Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista, el volum d'Aproximació a la història de la llengua catalana. També publicà estudis folklorics Els vents segons la cultura popular... El 1974 obtingué el premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Guarner reunia les millors condicions perquè el transformaren en víctima expiatòria. La fermesa dels seus principis i la representativitat i popularitat de què gaudia el convertiren en un individu odiós i perillós. D'ençà del 1975, en què la dreta franquista va engegar una campanya de descrèdit contra Sanchís i Guarner, la vida del filòleg valencià estigué marcada per la brutalitat.

En aquesta època s'acompliren molts dels seus projectes pendents, sobretot la creació del Departament i de l'Institut de Filologia valenciana a la Facultat, però també s'esdevingueren les situacions més injustes i dramàtiques de la seva existència, precisament perquè el valencianisme s'expandia amb una força desconeguda fins a aquell moment.

I és per això, perquè els enemics l'escolliren com a símbol, primerament es produí l'absurda i calculada polèmica sobre l'origen del valencià, després l'intent d'assalt contra el seu domicili, pintades infamants, insults anònims, la rebentada de les seves conferències i l'acte estúpidament criminal de trametre-li una bomba sota l'embolcall innocent d'un paquet de Nadal.

Tot i així l'actitud de Sanchís era la pròpia del seu caràcter positiu: aprofitar les possibilitats, confiar en la capacitat de diàleg, no renunciar, sinó resistir, plantar cara, testimoniar amb la seva presència les contradiccions d'uns polítics mesquins.

Llegint l'obra de Sanchís han retrobat l'orgull d'esser valencià, la dignitat de parlar una llengua oprimida, i una de les seves qualitats era la persuació: "Sanchís sabia arribar a la gent, sabia convèncer la gent" per aquest motiu el convertiren en blanc i hagué de suportar tota mena d'atacs. Atacs contra la seva persona, contra la seva família, el domicili, les idees, l'obra, les institucions que dirigia, els deixebles, la lògica, la raó, la decència, la veritat...

Tanta pressió no podia preservar intacta la seva salut, la nit abans de morir, va redactar els seu darrer text en el qual clamava per la pau entre els valencians. El resultat va ser que patís una cardiopatia mortal la matinada del 16 de desembre de 1981, fou una mort imprevista. Segons Fuster "Jo pense que el van matar, i no exagere" el cert és que els anònims rebuts li anunciaven explícitament: "Catalanista:si no te largas a vivir a Catalunya te mataremos"

A València, s'observaren en el decurs d'aquell dia signes d'una tristesa fúnebre. En alguns balcons es penjaren senyeres quadribarrades amb trossos de crespó negre, la presidència de la Diputació va declarar que la bandera onejara a mig pal.

L'endemà, al voltant de 5000 persones i més de mig centenar de corones de flors escortaren les despulles del filòleg en direcció a l'edifici de l'antiga universitat. Fou una important manifestació de silenci i de dol popular.

Josep Renau: La pintura compromesa



Pintor nascut a València l’any 1907. Va estudiar Belles Arts a València entre els anys 1919 i 1925).

Ben aviat es va dedicar al cartellisme publicitari i la seua obra fou aviat apreciada estèticament i política. Als anys 1930 treballà per revistes com Estudios, Taula de Lletres Valencianes, Cuadernos de Cultura, La República de les Lletres, Nostra Novel•la, Orto, Nueva Cultura, etc.

Políticament, en Josep es va afiliar l’any 1931 al Partit Comunista Espanyol (PCE), i va fundar la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (1932) i la revista Nueva Cultura (1935).

Durant la guerra antifeixista realitzà cartells de propaganda, alhora que ocupà els càrrecs de director general de Belles Arts, president del Consell Espanyol del Teatre i de director de propaganda gràfica del Comissariat General de l'Estat Major Central.

El gener del 1939, mentre era a Barcelona, on preparava el material que havia de dur a la Fira Internacional de Nova York, es produí l'ocupació feixista. Això va fer que hagués de creuar el coll de Portús i que posteriorment fos Internat al camp de refugiats d'Argelers.

Més endavant va aconseguir un visat del EUA, que li permeté anar a Tolosa de Llenguadoc, per passar a Mèxic (maig del 1939). La fi de la guerra l'agafà a Nova York, on assistia a la Fira Internacional. Passà de seguida a Mèxic, on col•laborà en revistes de l'exili. Igualment, s’interessà pel muralisme mexicà, tot col•laborant amb David Alfaro Siqueiros i amb obres pròpies, com els murals del Casino de Cuernavaca.

El 1958 deixà Mèxic per instal•lar-se a Berlín Oriental, on realitzà nous murals, fotomuntatges i contribucions a revistes com Bildende Kunst i Sonntag. Si bé mai deixà de residir a Berlín, realitzà diversos viatges a València d'ençà 1976.

El 1978 llegà la seua obra a la Fundació Josep Renau. En Josep va morir a Berlí l’any 1982.

Toni Villaescusa: La lluita contra la precarietat


En Toni Villaescusa fou un jove català independentista que morí defensant els seus ideals d'una terra lliure, en una acció que li va costar la vida.

En Toni havia nascut a Quart de Poblet (l'Horta). Havia estudiat peritatge químic, treballava de cambrer a Castelldefels i ben aviat es comprometé amb la lluita per la llibertat del nostre poble.

Quan tenia pocs anys, la seva família va emigrar a Alemanya, a la recerca de feina. Allà va créixer i va conèixer la seva companya, i junts van emprendre el camí de retorn cap a la nostra terra.

El 20 de juliol de 1984 en Toni arribava amb el seu cotxe a Alzira, per col•locar un artefacte explosiu en una oficina de l'INEM. Després de fer les darreres comprovacions en el sistema elèctric, i connectar la carrega, va baixar del cotxe i es dirigí a l'oficina. Aquestes oficines eren un dels objectius de Terra Lliure, ja que amb aquestes accions l'organització armada pretenia denunciar la precarietat i l'explotació de la classe treballadora.

Quan en Toni es dirigia a dita oficina, es va sentir una explosió fortíssima i ell va caure a terra mortalment ferit. Va perdre una part del braç i de la cuixa dreta. Alguns vianants que passaven pel carrer va córrer a ajudar-lo, i en Toni els donà el telèfon de la seva companya. En arribar a l'hospital d'Alzira, prop del lloc dels fets, demanà que no li possessin antibiòtics, ja que seguia una conducta naturista. Després, va perdre el coneixement i ja no el tornà a recuperar mai més.

La seva companya, en assebentar-se de la notícia, viatjà fins a València, on en Toni havia estat ingressat en estat de coma. Però l'Antònia no va poder veure el seu company, ja que va ser detinguda juntament amb una amiga que l'havia acompanyat en el viatge. A Barcelona, van detenir Jordi Moners, Jordi Solé i Caterina Castillo, militants del PSAN i amb qui en Toni mantenia una antiga amistat. Al cap d'uns dies, foren posats en llibertat.

L'enterrament del Toni a València fou impressionant. El seu pare, tot i no compartir la ideologia del seu fill, va demanar que la senyera estelada cobrís el seu taüt, que portaven a les seves espatlles coneguts militants del PSAN i d'altres amics d'en Toni. La policia va impedir la presència al funeral de la seva companya Antònia, al•legant motius de seguretat. En Toni fou acomiadat amb els punys en alt i amb els Segadors i la Internacional.

L'any següent, coincidint amb la diada del 25 d'abril, diversos grups de valencians pretenien retre homenatge a aquest jove lluitador en el lloc de la seva mort, però les forces d'ocupació ho impediren. L'actitud de la policia espanyola només feia que confirmar una cosa més que evident: la por que senten a homes com Toni, a revolucionaris íntegres, a patriotes insubornables.

El nostre poble no oblida a en Toni. No pot oblidar el seu treball humil i pacient, dur i magnífic que realitzà en favor de la llibertat als Països Catalans.

Mercè Rodoreda: La passió per la novel·la


Mercè Rodoreda va néixer el 10 d’octubre del 1909 al barri de Sant Gervasi de Cassoles de Barcelona. Va ser filla única i va estar a l’empara del seu avi, fet que va marcar molt a la seva vida, ja que aquest, Pere Gurguí i Fontanilles, va donar formació a la personalitat de la nena.

L’avi, que havia conegut Verdaguer, era un convençut i exaltat catalanista, tal com mostra Mercè en molts textos.

“...Cada diumenge al matí l’avi esperava que em despertés i abans d’anar a missa em feia sortir al jardí a saludar mossèn Cinto. Després se m’enduria a la torratxa. Hi pujàvem per una escala de fusta que hi havia a dintre de la golfa i em feia ajudar-lo a posar-hi la bandera de les quatre barres. Al vespre l’anàvem a baixar. ...”

A banda també va fer-li memoritzar versos, li va inculcà hàbits i conductes de fidelitat al país i els seus símbols. Els sentiments patriòtics calaren fortament l’esperit de la petita Rodoreda.

Passà una infantesa solitària que ben aviat va marcar a la seva obra. Després d’haver hagut de deixar l’escola als 9 anys, l’autora va dedicar moltes hores a la seva formació cultural, llegint i intervenint des de molt petita en la vida cultural que li era propera.

Va ser una gran novel•lista catalana, i l’apassionament que des de molt jove va sentir per la lectura va proporcionar-li autodidàcticament una formació literària molt completa. Va ser lectora dels clàssics i així mateix de tots els novel•listes moderns que queien a les seves mans.

Va escriure moltes novel•les, una d’elles, Sóc una dona honrada? (1932) la va introduir a la vida literària catalana; ja que va ser la primera d’una sèrie de novel•les de joventut, com per exemple Aloma. Aquesta obra, que produí un gran impacte, obtingué el premi Joan Crexells 1937 i fou publicada per a la Institució de les Lletres Catalanes.

Durant la guerra va continuar publicant contes en altres capçaleres, com ara la Revista de Catalunya. Exiliada l’any 1939, va marxar cap a França i es refugià a París, on a conseqüència dels exercits nazis va haver de traslladar-se cap al sud. Després d’uns quants anys de silenci, va tornar a tenir contactes amb el país a partir del 1957, en què guanyà el premi Víctor Català.

La publicació de La plaça del Diamant (1962) va ser un dels més importants èxits de la literatura catalana contemporània. Quanta, quanta guerra... (1980), guanyà el Premi Crítica Serra d’Or i també el guanyà Viatges i Flors (1981) a més del de Ciutat de Barcelona. També va guanyar el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes el 1980. A part va escriure teatre i poesia, i pintava aquarel•la. Alguns dels poemes que va escriure van guanyar 3 flors naturals als Jocs Florals de 1947,48 i 49 i el Premi Maragall del 1956.

A la primavera de l’any 1983 va emmalaltir i va ser ingressada en una clínica de Girona, on morí el 13 d’abril i enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva, molt a prop del dolmen de la Cova d’en Daina, un paisatge que la tenia fascinada.

Mercè Rodoreda va ser una gran escriptora de literatura catalana contemporània i gràcies a ella, entre d’altres personatges, va contribuir a que la llengua catalana es mantingués viva en aquella època.

Xavier Romeu: Al servei del poble

En Xavier Romeu i Jover, patriota, lingüista i escriptor, va néixer a Barcelona l'any 1941 i morí víctima d'un accident de trànsit, la nit de l'onze al dotze de juliol de 1983.

En Xavier nasqué al sí d'una família amb forta tradició catalanista i republicana, cosa que sens dubte afavorí la seva posterior evolució política i personal, així com possibilità que realitzés contactes amb el món antifeixista de molt jove. Treballà de professor de gramàtica històrica i fonologia a la Universitat de Barcelona. La seva obra científica més important fou Manual de Fonologia Catalana, que constitueix una aplicació a la nostra llengua dels estudis que havia realitzat entorn el cercle lingüístic de Praga, durant la seva estada en dita ciutat l'any 68, on també participà en els esdeveniments coneguts com la "Primavera de Praga". Publicà, entre d'altres, obres de teatre (Els mites de Bagot, Preguntes i respostes sobre la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya...), narrativa (La mort en punt, Ascendent Escorpió...) diccionaris, manuals i col·laborà activament amb diverses publicacions i revistes.

Patriota català, Xavier Romeu no dubtà ni un moment a posar la seva vida i el seu ampli cabal intel·lectual al servei del poble en lluita per la independència nacional. Aquesta decisió el portà l'any 1978 a ingressar al PSAN, partit del qual fou membre del Comitè Executiu des del 1979 fins a la seva mort. Impulsà també la creació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i es destacà públicament, en uns anys difícils per la repressió, com a actiu polític independentista.

Quim Sànchez: Mai t’oblidarem


La història d'un poble és la història que fan els seus homes i dones, i el seu destí no pot ser cap altre que el que aquests i aquestes vulguin. Un poble oprimit no té gaires opcions possibles: o la desaparició o l'alliberament. Davant això, tots els catalans tenim una responsabilitat i d'assumir-la o rebutjar-la depèn que el nostre sigui un futur lliure i català. Hi ha molts patriotes que no han dubtat a donar-ho tot per la defensa de la llibertat i la dignitat d'aquest poble. Quim Sànchez n'és un exemple.

Quim Sànchez era fill d'una família immigrada. De ben jove va adquirir una profunda consciència de classe i, ben aviat, va connectar amb l'esquerra del lloc on residia (el Prat de Llobregat). L'assumpció de la pròpia realitat nacional li arribà més tard, en assistir a classes de català.

La seva militància va iniciar-se als Grups de Defensa del Medi Ambient del Prat i la Comissió d'Aturats de la mateixa població. Més tard, s'integrà al PSAN i ja ajudar des del primer moment a la creació de l'MDT, fins que va ampliar el seu compromís amb la militància a Terra Lliure. La mort, però, li arribà la matinada del 16 de desembre de 1985. Quan es disposava a realitzar una acció armada, li esclatà la bomba que duia al damunt, provocant-li la mort, quan només tenia 21 anys.

Quim Sànchez era un lluitador incansable i coherent, un treballador abnegat, sempre disposat a ser a primera línia. Hem de fer-nos dignes del seu exemple i per això cal mobilització i formació constant, patriotisme i consciència de classe, orgull de catalanitat i solidaritat internacional.

Salvador Espriu: La pell de la poesia


Va néixer a Santa Coloma de Farners (La Selva), on el seu pare feia de notari, el 10 de juliol del 1913. La seva família, però, es va establir a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar, on estudià dret i història antiga a la Universitat de Barcelona.

Es donà a conèixer com a narrador, de gran rigor, sarcàstic i pessimista, aliè al Noucentisme (Ariadna al laberint grotesc 1935). Com a poeta, satíric a Les Cançons d'Ariadna (1949), bastí un cicle de requesta metafísica, eixut i dens des de Cementiri de Sinera (1946) fins a Final del laberint (1955).

Clos aquest cicle, en La pell del brau (1960) reflexionà sobre la guerra civil, i en el Llibre de Sinera (1963) sobre la realitat catalana, tot enllaçant el civil i el metafísic en el seu particular repertori de símbols. A Setmana Santa (1971) la mística jueva li forní les referències per a una punyent reflexió sobre el dolor, la mort i la transcendència.

Excel•lí com a dramaturg a Primera història d'Esther (1948), de gran riquesa i recerca lèxiques, resum del seu món i compendi de la identitat catalana amenaçada en els anys difícils. Del darrer període d'Espriu, cal remarcar les narracions de Les roques i el mar, el blau (1981), potser el punt de màxima tensió expressiva de la seva prosa, profundament desencisada i violentament sarcàstica, que combina temes de mitologia clàssica amb recerques dialectals.

Les musicacions que va fer el cantautor Raimon d'algun dels seus poemes van contribuir de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es feren de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966).

El seu nom va estar sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. Va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i va rebre la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona (1982). Va ser nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 va rebutjar la Creu d'Alfons X el Savi.

Va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es va dedicar a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el va convertirà en un model de l'últim quart de segle.

El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Joan Cornudella: Una vida dedicada a la política

Joan Cornudella i Barberà fou el líder indiscutible del Front Nacional de Catalunya durant la dictadura. En Jaume nasqué el 3 de novembre de 1904 a Les Borges Blanques, en el sí d’una família de fortes arrels republicanes.

De ben jove entra en contacte amb cercles catalanistes de Les Borges i més endavant es desplaça a Barcelona per estudiar enginyeria química. Serà allí on estableix una forta col•laboració amb els germans Badia (especialment amb en Miquel). Induït per Miquel Badia, comença la seva militància a Estat Català.

El 1929 es casa amb Maria Feixa, però ben aviat hagué de traslladar-se a Amèrica, on passarà una temporada de la seva vida. Un cop de retorn a Catalunya, viu intensament l’assassinat dels germans Badia, que el marcà profundament. És en aquesta època on comença les seves col•laboracions periodístiques, que més endavant el portaran a esdevenir redactor en cap del Diari de Barcelona.

A nivell política, Cornudella assoleix cada cop més importància al sí d’Estat Català, a través de diverses intervencions públiques, fins que arran de l’afer Revertés, esdevindrà secretari general d’Estat Català en plena guerra civil. Més endavant haurà de marxar al front, però amb l’esdevenir de la guerra, finalment haurà d’exiliar-se.

Instal•lat a la Catalunya Nord en un primer moment, mira de reconduir el partit, però les ferides obertes són molt grans. Sols més endavant, i de retorn a Barcelona, podrà participar de certs esdeveniments (com l’intent de creació d’un front armat) però caurà a mans de la policia l’any 1943, i haurà d’ingressar a la presó.

Un cop al carrer, tornarà a prendre protagonisme polític, aquest cop des de la instància unitària creada pel nacionalisme català: el Front Nacional de Catalunya. Cornudella durà a terme una important tasca en el Front, fins a l’escissió dels més joves universitaris, que fundaran el PSAN. Ell, fidel als principis del Front, no obre una confrontació, sinó que es produeix una escissió “amistosa”.

En els anys finals del franquisme, després de diversos intents de participació del Front en les instàncies unitàries de l’oposició antifranquista, esdevé candidat a senador a les eleccions de juny del 77, però el fracàs electoral farà que abandoni el FNC i ingressi al Partit Socialista Reagrupament, per la seva proximitat a les tesis de Pallach. Més endavant esdevindrà diputat al Parlament de Catalunya, però morirà el 26 de març de 1985, deixant enrere una notable trajectòria al capdavant de diverses organitzacions nacionalistes catalanes.

Pere Quart: La crítica des de la poesia


Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, va fer servir el nom de Pere Quart com a poeta. Va néixer el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial.

Va passar la infància immers en un ambient de casa benestant. Va estudiar el batxillerat als Escolapis de Sabadell i entre els anys 1916 i 1921 va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. De caràcter inquiet i rebel i poc còmode amb els codis socials burgesos, va establir una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui formaria l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.

En aquesta línia, van organitzar actes com els Anti-Jocs Florals, van crear un Club de Senyors del qual van nomenar un ase com a president, i van celebrar conferències grotesques. No serà fins al 1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signarà amb el que seria el seu pseudònim poètic, Pere Quart (Pere, un dels noms de bateig, i Quart, perquè era el quart d'onze germans). Aquest poemari el converteix en un dels més brillants escriptors de la seva generació.

Aquesta prometedora carrera literària va ser escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver es va implicar intensament en la lluita antifeixista, va presidir l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de UGT, i va organitzar el Servei de Biblioteques del Front.

El 1939 es va exiliar a França, on va estar un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. Es va exiliar, primer a Buenos Aires, on el col.lectiu de refugiats es va traslladar en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile.

Poc després d'arribar a Catalunya, l'any 48, la policia va registrar casa seva, li van retirar el passaport i va ingressar a la presó Model de Barcelona on va estar dos mesos i mig. Uns mesos més tard, la seva dona, Conxita Riera, va morir de leucèmia. Durant uns anys va sobreviure treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d'obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic burgès l'art dramàtic de la postguerra. La seva situació va començar a canviar quan, el 1955, va acceptar la direcció d'una col•lecció de novel•la catalana a l'editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, actualment, integrada dins Enciclopèdia Catalana).

El seu ressò com a poeta es va produir el 1959 amb l'aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: el poemari Vacances pagades. Aquest llibre va ser un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que, tenint a Pere Quart com a model, van propugnar una nova manera de fer poesia, no elitista i més atenta a la realitat social.

Aquesta nova poesia, coneguda com a "poesia social", és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta. Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista.

L'any 1970 va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la Dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, va continuar mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l'extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Va protagonitzar també una de les primeres reivindicacions professionals com a escriptor, amb el suport d'alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d'haver exercit la direcció literària d'Edicions Proa, durant una sèrie d'anys, sense cap previsió de prestació de jubilació. Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, va morir el 19 de juny de 1986.

Jaume Martínez Vendrell: Una vida per Catalunya


Va néixer el 20 d'abril de 1915 a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló. Amb 16 anys va viure la proclamació de la República i alhora, iniciava les seves tasques culturals i polítiques, lluitant per un horitzó més ampli de llibertat per al nostre país. Així va fundar la Biblioteca Popular "Joaquim Folguera" i s'afilià a la secció de Nosaltres Sols! del seu poble.

Amb l'esclat de la guerra, va marxar de voluntari a Mallorca (1936) en les forces d'Estat Català per a defensar les llibertats de la República. Després va ingressar a l'Escola Popular de Guerra, i es va llicenciar tinent d'artilleria. Seguidament va anar al Front d'Aragó, on va esdevenir un gran militar, un capità respectat i estimat. Amb el trencament del Front d'Aragó, es fet presoner, però degut a un descuit, va poder fugir i travessar el país perseguit per les tropes franquistes. Finalment aconsegueix refugi al camp de concentració d'Agde, però ben aviat va tornar a Barcelona per organitzar un grup de resistència antifranquista.

Va entrar en contacte amb Daniel Cardona, fundador de Nosaltres Sols!, com també amb la resistència francesa durant la Segona guerra mundial i va ajudar a passar la frontera als qui fugien de l'agressió nazi, a més de prestar una notable col•laboració als aliats, que li volgueren reconèixer atorgant-li la distinció Legió d'Honor, que va rebutjar perquè ell, ajudant-los, lluitava per Catalunya.

Durant la seva estada a Barcelona esperonà als grups clandestins de resistència, tot organitzant accions directes simbòliques, com ara la penjada de senyeres al Port de Barcelona (sant Jordi de 1943), a la Sagrada Família (onze de setembre) o a l'estadi del FC Barcelona. En Martínez Vendrell fou un dels principals responsables de la unió de diversos grups de resistència catalanistes i independentistes, per a la fundació del del Front Nacional de Catalunya, organització de la qual n'arribà a ser un dels màxims impulsors.

En Jaume Martínez Vendrell fou detingut el 13 de juny de 1946 arran de la detenció i tortura de militants del Front quan anaven a desplegar una senyera a l'estadi de Montjuïc. Va acaparar totes les culpes, per evitar altres detencions, i va ser sotmès a un judici militar i condemnat a 20 anys de presó, que complí a San Miguel de los Reyes (País Valencià). Va poder sortir gràcies a una amnistia parcial el 23 de novembre de 1952.

Es va dedicar novament a refer la seva vida, treballant de perit industrial al tèxtil però ben aviat fou reclamat pel Front Nacional per ser-ne el seu secretari. El Front, però, veu com un grup de militants joves s'escindeix per crear el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans). Després va exercir de professor d'història de Catalunya a un petit grup de militants fins que l'any 77, degut a una malaltia, anà a viure a Andorra. El 4 de març de 1979 fou detingut, junt amb la seva dona, l'Àngels, Antoni Malaret i Gertrudis Galí (esposa de Manuel Viusà) acusats de la formació militar de diversos independentistes en l'anomenat "cas Batista i Roca".

Després de passar un temps a la presó, fou jutjat i posat en llibertat en haver complert la pena imposada en el període de l'empresonament. En Jaume fou novament empresonat arran d'una nova sentència del Tribunal Suprem, que li apujà la condemna de forma unilateral i sense tenir en compte els acords per l'amnistia de l'any 77.

Va haver d'exiliar-se novament en companyia de la seva dona, amb estades a París, Brusel•les, Andorra... tot i que va fer una escapada a la ciutat de Barcelona, per tal de recordar i trepitjar terra catalana. Finalment s'establí a Massana (Andorra), però amb l'agreujament d'una malaltia, va haver de retornar a Barcelona per a fer-se una intervenció quirúrgica. Voluntàriament es presentà a l'Audiència Nacional l'any 1988, on va ser ingressat a Carabanchel, Lleida i novament a l'Hospital Clínic, on se li pronosticà una malaltia incurable, que va acabar amb la seva vida el 24 de novembre de 1989.

Manuel de Pedrolo: L'escriptor del compromís


Manuel de Pedrolo va ser un dels més grans escriptors en llengua catalana de tots els temps i, a l'hora, un dels més llegits i amb més obres publicades. Es tracta d'un personatge que dedicà plenament la seva vida a la normalització de la llengua catalana en tots els terrenys, combinat amb un compromís cívic i social amb l'alliberament de classe i de la nostra terra, idees que defensà fins a la mort.

Pedrolo va néixer l'any 1918 a l'Aranyó (la Segarra), al sí d'una família de propietaris rurals. Amb l'esclat de la guerra civil es va afiliar a la CNT, compaginant-ho amb la professió de mestre. Els esdeveniments el portaren al front en les columnes d'artilleria de l'Exèrcit Popular. Amb el franquisme encetà la seva etapa com a escriptor, sempre amb un compromís actiu i irrenunciable amb la llengua catalana, cosa que li suposà ser un dels autors més censurats per les ments grises del franquisme. Al llarg de la seva vida va conrear gairebé tots els gèneres literaris: novel•la, poesia, teatre, assaig, traduccions... el que el va convertir en un autor prolífic, amb més d'un centenar de títols publicats (alguns d'ells, com Mecanoscrit del segon origen, es convertiren en autèntiques novel•les populars llegides per tothom).

Els seus assajos i articles (va ser durant molts anys articulista del diari Avui i les revistes Serra d'Or i Canigó) es centren en la denúncia de la doble opressió que sofreixen els Països Catalans, a nivell social i nacional. Fou un ferm defensor d'un model socialista per organitzar la societat, amb la introducció de mesures per repartir la riquesa i millorar les condicions de vida dels treballadors i treballadores, en un sistema regit per la igualtat i la justícia social, al marge de l'opressió capitalista.
Aquest compromís d'esquerres el va portar a denunciar les posicions contradictòries de molts socialistes i comunistes catalans i espanyols, que identificant el catalanisme amb la burgesia i el conservadorisme, negaven el dret a la llibertat a la nostra terra, contribuint a l'explotació i opressió nacional del nostre poble. Conreava el pensament leninista de "cap nació no pot ser lliure si oprimeix una altra nació" i defensava la idea d'alliberament nacional i d'autodeterminació com a imprescindible per construir un nou sistema de relacions socials solidàries entre les persones i els pobles.

Ferm defensor i difusor de la unitat lingüística, cultural i política dels Països Catalans, aquest fou un dels eixos del seu ideari, a l'hora que denunciava les polítiques "parcials" que sols abarcaven una part de la nació catalana i que no responien als interessos i necessitats de supervivència i afirmació cultural i nacional del nostre poble. A més, insistí en la integració dels nouvinguts d'altres terres en un projecte alliberador per fer junts el camí de la lluita pel respecte de la nostra identitat i voluntat de llibertat.

Pedrolo fou al llarg de la seva vida un personatge incòmode per al poder establert (tan en els anys del franquisme com en la posterior "democràcia") degut a la seva dignitat i postura crítica, a diferència de la submissió i claudicació de molts dels seus excompanys/es de lluita antifranquista. Ell es definia com a ateu, marxista heterodox i independentista, el que el va dur a alçar la veu contra les injustícies i a lluitar per l'alliberament col·lectiu dels pobles i les persones en tot moment.

Manuel de Pedrolo fou sempre un intel·lectual compromès amb la seva gent i el seu poble. El millor record a la seva figura (ell ens deixà un 26 de juny de 1990, víctima d'una llarga malaltia) és (re)llegir les seves obres i (re)descobrir el seu pensament, sobretot a través del llibre d'Edicions el Jonc "Cal protestar fins i tot quan no serveix per a res", una veritable antologia del seu pensament i compromís, imprescindible per a tothom qui defensi i treballi per uns Països Catalans lliures, justos i solidaris

Maria Aurèlia Capmany: Compromís cívic


Maria Aurèlia Capmany, escriptora, pedagoga i política, va néixer a Barcelona el 3 d'agost del 1918.

Filla d'Aureli Capmany i néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Va fer estudis universitaris de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma i va acabar-la a la postguerra (1942). Exercí de talladora de vidre, ofici que va aprendre a l’Escola Massana, i va desenvolupar activitats pedagògiques. En la dècada dels quaranta va participar en algunes activitats culturals clandestines, com les de Miramar, i va entrar en contacte amb el grup d'Ariel, una publicació literària i artística editada a Barcelona entre el 1946 i el 1951. El 1951 va ser directora de l'Institut Albéniz de Badalona. Va ser becada per l'Institut Francès al Collège de France durant el curs 1952-53 i va cursar estudis a la Universitat de la Sorbona. La seva carrera literària s'inicia el 1947, quan és finalista del premi Joanot Martorell amb l'obra Necessitem morir. Dos anys més tard va guanyar aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu va ser molt important en l'inici de la seva carrera literària. El 1957 obté el premi Josep Ixart d’assaig. Més endavant, el 1968 va guanyar el premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts.

El seu feminisme, evident en la seva actitud pública i en les seves declaracions, es va fer palès en moltes de les seves publicacions, entre les quals, la novel•la Feliçment jo sóc una dona (1969), també cal anomenar obres d’assaig, La dona a Catalunya i El feminisme a Catalunya.

La seva vida sentimental va anar lligada a la de l'escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui va conviure des de finals dels seixanta. En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també va ser molt important la seva relació amb el món del teatre, que, com a autora, va començar quan l'escriptor Jordi Sarsanedas li va demanar una obra per a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i ella va escriure Tu i l'hipòcrita, estrenada el 1959. Més tard, quan Ricard Salvat va impulsar la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, li va demanar que s'encarregués dels cursos de literatura gramàtica. Una obra que va causar molt d'impacte entre les seves peces teatrals va ser Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, en col•laboració amb Xavier Romeu. Altres premis obtinguts són: Premi de la Crítica Serra d'Or 1974, per L'ombra de l'escorpí i Premi de la Crítica Serra d'Or 1982 , per El malefici de la reina d'Hongria o les aventures dels tres patrons de la nau.

Com a actriu, va participar en diverses obres de teatre com L'Auca del senyor Esteve i Primera història d' Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.

A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany va fer constants col•laboracions en la premsa diària, ràdio i televisió. També va col•laborar en revistes i diaris amb una certa regularitat. Va ser regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A partir del 1987 va assumir la regidoria d'Edicions i Publicacions. Va morir a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, poc mesos després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.

Xavier Casassas: Passió pel sindicalisme nacional


Xavier Casassas i Miralles va néixer l'octubre de l’any 1935 a la ciutat de Barcelona. Fill d’un funcionari cursà el batxillerat amb qualificacions brillants a un centre escolar dels germans maristes; a la revista dels quals hi publica alguna col•laboració. Al llarg de la seva etapa escolar, destaca pel seu tarannà discutidor, entremaliat i rebel.

Una rebel•lia que es fa palesa en la seva primera detenció, per espai de vint-i-quatre hores, durant la vaga general dels tramvies barcelonins l'any 1951, acusat d'efectuar pintades subversives i d'agressió a la força pública. El 1954 ingressa en plantilla del Banc de Santander, abans, però, ho fa en uns laboratoris químics. Amb motiu de l'anunci d'un aclaparador augment de tarifes dels tramvies, Casassas participa en la impressió i distribució de 72000 octavetes. Aquesta acció provoca una setantena de detencions, i la permanència del futur líder sindical a la prefectura superior de policia de Via Laietana i a la presó Model de Barcelona.

A banda d'aquest activisme, Casassas participa en la vida cultural del país. És precisament en el marc d'un homenatge nacional al poeta mossèn Cinto Verdaguer, a Vallvidrera -a prop de Barcelona- que Xavier és amenaçat, pistola en mà, per membres del cos paramilitar anomenat guardia de Franco.

El 1955, data en que ingressà a Unió Democràtica de Catalunya, formació en la qual s'incorporarà aviat al seu consell nacional. L’any 58 funda la primera organització sindical nacionalista en la història del nostre país: la Solidaritat d'Obrers de Catalunya, tot imitant el projecte i concepció del sindicat basc ELA. Casassas hi esdevé el seu principal motor des del 1958 fins el 1983, tot desenvolupant les funcions de secretari general i de president.

La dècada dels anys 60 és la veritable època daurada del S.O.C., el primer sindicat de Catalunya, amb uns 600 quadres, i implantació majoritària a estalvi, banca, i destacable a metall, químiques, tèxtil, construcció, ensenyament…Casassas és elegit pels treballadors i treballadores vocal del jurat a nivell d'empresa i també a l'estat espanyol. En ple estat d'excepció, el 1969, ha de fugir a l’exili.

Abandonà UDC a principis dels 60, i al llarg del anys 70 abona el projecte polític socialdemòcrata i catalanista de Josep Pallach i el seu Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament. El 1971 es presenta com a candidat a Corts per l'oposició democràtica moderada i dos anys després com a candidat a regidor de l'ajuntament barceloní.

El 1975 és elegit president de l'agrupació estatal de treballadors i tècnics d'estalvi. Aquest mateix any, Casassas és detingut en una reunió clandestina celebrada al carrer Segre 14, en companyia de Felipe González, Josep Pallach, Dionisio Ridruejo, Antonio García López, Anton Cañellas…Es tractava de la trobada preparatòria de la constitució de la Plataforma de Convergència Democràtica.

Amb la recuperació democràtica a l'estat espanyol, el SOC pren nova volada. El 1983, Xavier decideix passar el testimonia gent més jove, i abandona la primera línia del combat sindical, tot encetant un compromís polític a Esquerra Republicana de Catalunya. Després de la forta crisi i davallada del sindicalisme nacionalista al llarg dels anys 1987 i 1988, Xavier encapçala tossudament i ferma la voluntat de reconstrucció i de continuïtat.

Xavier Casassas i Miralles mor a Barcelona el 1992, amb 57 anys, deixant una rellevant trajectòria al servei de la seva doble passió que és també la de la COS: Catalunya i els treballadors i les treballadores.

Montserrat Roig: Una dona rebel


Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) va ser actriu, periodista, escriptora, docent i feminista d'esquerres. La seva obra inclou recopilacions d'entrevistes, novel•les testimonials, narrativa de ficció, articles periodístics i teatre. La primera de les seves cinc novel•les va ser Ramona, adéu (1972).

Montserrat Roig va ser en vida un model de compromís en la seva lluita social i política d'esquerres per la defensa dels marginats, els oprimits, els perseguits o els vençuts. La seva generació va viure marcada per la foscor dels anys de règim franquista així com per la necessitat vital de donar continuïtat a les fites i les esperances de llibertat d'abans de la guerra civil i del bàndol republicà.

Més enllà de la persona, és en la seva obra d'escriptora i periodista que Roig ens ha deixat un llegat cultural que no podem passar per alt, conscients que, com ella mateixa advertia: "L'ull del qui escriu modifica, transgredeix, idealitza o selecciona la realitat".

La ficció en Montserrat Roig se centra a Barcelona i fa del seu barri, l'Eixample, tot un món literari. Les seves novel•les donen testimoni de la quotidianitat, sobretot en clau femenina, del s. XX, i plantegen la consciència de dona en relació amb l'experiència sexual, la vida en família, el conflicte de la dona professional, l'adaptació a uns codis masculins, encara que interiorment s'estigui en contra, etc.

Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1982), i La veu melodiosa (1987) expressen la incomunicació, el tedi i el sense sentit de les vides i, sobretot, el desamor de les dones. Però, com en tota la literatura de ficció, s'hi fa possible la transformació simbòlica de la realitat. Montserrat Roig aprofita la diversitat de fonts i documentació (diaris, cartes, converses, ...) per reconstruir la història sentimental de les dones, amb codis diferents als del món públic-polític patriarcal.

Tot i l'etiqueta que emprenem de feminista d'esquerres per declarar la seva ideologia, Roig sabia que, com escriptora, no podia tancar-se a un patró imposat per cap mena, i se sentia, cap al final de la seva trajectòria, amb una mirada nova i global: "una mirada que ja no mira per l'escletxa del món, mirada carregada de memòria, de la que ha estat escrita, de la que ha estat parlada. Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O, encara més, ja tenen tots els sexes".

L'autora confessa: sobretot "la literatura serveix perquè la víctima descobreixi en el seu interior la part que li pertoca de botxí". Precisament el tema que ocupa bona part de l'obra de Roig, a banda de la guerra civil, és la soledat emocional de les dones i els pensaments que es generen en diferents etapes de l'educació sentimental.

L'amistat i l'amor són elements ben presentats als seus personatges: la Norma, la Natàlia i l'Agnès, fins i tot el Jordi, el Ferran, l'Alfred o el Francesc, presenten en L'hora de la violeta, entre converses i monòlegs, un còctel de sentiments i pensaments al voltant de, per exemple, l'amistat entre les dones o la dificultat de fer compatibles l'amor individual i l'amor a la humanitat.

Les novel•les testimonials de l'autora, centrades en la memòria i els efectes dels conflictes i guerres civils del seu segle, són Rafael Vidiella, L'aventura de la revolució (1974) -una història del moviment obrer, de 1898 a 1939, explicada per l'esmentat membre del Psuc-, Els catalans als camps nazis (1977), Mi viaje al bloqueo 1982) -sobre el bloqueig de Leningrad, viu San Petersburg-, i L'agulla daurada (1985) -segona versió ampliada del llibre anterior, sobre l'estada a l'antiga Unió Soviètica-. L'obra que hem cregut més important ressenyar de totes elles és la dedicada als 7.189 deportats catalans que van trobar l'horror i la mort com a destí final (dues terceres parts) o, un cop alliberats, com a paràsit implacable dels seus darrers dies.

"La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col•lectiva dels nostres pobles". Davant el silenci sobre els camps d'extermini nazi que planava fins el 1968, Montserrat Roig va dedicar més de tres anys de la seva vida a Els catalans als camps nazis, un treball periodístic i humà contra la desmemòria de la lluita i dels patiments constants dels republicans exiliats, amb reflexions que haurien de tenir per bandera els intel•lectuals del nostre petit país. El missatge de tota l'obra es pot concentrar en les paraules finals de la presentació d'Artur London: "Mai enlloc no s'ha de deixar atacar la llibertat o la dignitat humana. Cal impedir, per tot arreu, les temptatives de ressorgiment del nazisme. Això, mai més!".

Montserrat Roig veia i ens mostrava el món des de la memòria dels altres, alhora que també se li feia necessari l'oblit; així, creava tot un recorregut literari que el vam veure estroncat massa d'hora. Roig ens deixà un 10 de novembre de l'any 1991. El seu comiat passa per les darreres paraules a Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que ens remeten a la seva "ciutat literària inacabada", "com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit". En llegir i escriure, tots plegats les anem edificant.

(Extret del text d'Helena Morén Alegret publicat a l'Illacrua número 94, novembre del 2001).

Joan Fuster: Un intel·lectual per a un país


Joan Fuster i Ortells va néixer el 23 de novembre de 1922 a la ciutat de Sueca (comarca de la Ribera Baixa). Fill d'una família de tradició pagesa, el seu pare fou un dels primers de la família a trencar amb aquesta tradició ja que va exercir de tallador d'imatges. Fuster, per tant, no va ser un home de lletres per tradició familiar, sinó més aviat per pròpia voluntat.

El 1943 va ingressar a la facultat de Dret de la Universitat de València i, de forma autodidacta, començà a interessar-se pel món dels assaigs i el pensament crític. Fruit d'això, el 1944 va publicar el seu primer article titulat "Vint-i-cinc anys de poesia valenciana". Aquest article li va permetre conèixer personalitat com Carles Salvador o Xavier Casp. Acabada la carrera de Dret l'any 1947, inicià la seva tasca com a advocat en un petit despatx de la seva vila natal, Sueca.

Però Fuster començà també a conrear la seva vessant més literària, tot publicant els primers llibres de poemes, recollits posteriorment en l'obra poètica complerta titulada Set llibres de versos (1987). Preocupat sobretot pels problemes del moment històric que li ha tocat viure, l'existencialisme és el tret principal de la seva poesia.

El 1954 Francesc de Borja Moll li publicà el primer assaig titulat El descrèdit de la realitat. A aquest li seguirien múltiples produccions literàries centrades sobretot en les peculiaritats socials, polítiques i culturals del País Valencià. Tot i les diverses adversitats que va haver de patir, com la censura, el silenci o la marginació, Fuster adoptà un clar compromís moral i polític amb la seva terra i amb la seva gent.

A la dècada dels anys seixanta, l'obra de Fuster esdevé més incisiva i polèmica. Una bona mostra d'això és la publicació l'any 1962 d'un dels seus llibres més coneguts, Nosaltres els valencians, que és un autèntic compendi de la història, cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià i que esdevé un revulsiu per a la tranquil•la societat valenciana. Hi ha autors que assenyalen que hi ha un abans i un després al País Valencià arran de la publicació d'aquest llibre. També són decisius els seus assaigs Qüestió de noms o Viatge pel País Valencià, aportacions lúcides i imprescindibles no només per la realitat valenciana, sinó per al conjunt de ciutadans dels Països Catalans.

Va escriure diferents estudis literaris sobre Josep Pla, Salvador Espriu, Joan Roís de Corella, Ausiàs March, Salvador Espriu... a més d'escriure un volum d'Història de Catalunya d'Edicions 62, en la vessant d'història de la llengua catalana. Tenia la ferma intenció d'acostar la història cultural als lectors, tasca en la qual va excel·lir notablement.

El 1975 li va ser concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement de la seva extensa obra i el 1983 el Premi de les Lletres del País Valencià. També va rebre la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya i va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma.

Parlant de les adversitats que hagué de vèncer en la seva trajectòria intel.lectual, podem esmentar les següents: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica en grans sectors de la nostra societat. Al capdavall, la seva tossuderia i el seu rigor es van imposar.

Fuster sofreix l’any 1978 el primer atemptat. Un setmanari català va dir: “a Joan Fuster li han posat la bomba perquè és un símbol intel·lectual del tercer renaixement català i el símbol més irritant perquè és el més lúcid”


Després, l’11 de setembre del 81, dues bombes esclaten a casa seva, que malmeten part de la biblioteca i a l’arxiu. Però fins i tot després de la seva fort resultà incòmode per alguns. El 13 de setembre de 1997, uns delinqüents comuns van profanar la tomba de Joan Fuster, entre d'altres, del cementiri de Sueca. Tot i ser una actuació vandàlica, sense reivindicació, els partits polítics i entitats culturals van responsabilitzen dels fets el clima anticatalanista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià.

Aquests impediments només podien ser vençuts per un escriptor que, com Fuster, s'havia armat de paciència i de valor i es va decidir a viure modestament i sol.

Els seus assajos tenen un rerafons i interessos comuns. En primer lloc, el mateix país. Fuster, digués ell el que volgués, era un patriota. Potser malgrat ell mateix, potser escèptic, potser pessimista, però un patriota, nascut com a tal en anys dificilíssims. Com escrivia en la introducció a la primera edició de Nosaltres, els valencians, ell havia gosat d'emprendre aquella visió de conjunt, arriscada, perquè els historiadors i els sociòlegs se n'havien inhibit: o perquè no s'hi atrevien o perquè havien patit "una deplorable i indecorosa miopia "nacional"". Així, deia, "en la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit.

Una altra inquietud era el fet de compartir un “apriorisme militant”. Aquest apriorisme, però, "no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà". Escrivia sense cap esperança de lucre o per un preu simbòlic, per la voluntat d'algú que deia de si mateix: "no tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi".

Els darrers anys de la seva vida va suspendre gairebé tota aparició pública i es va dedicar en cos i ànima a la investigació i a la càtedra univesitària. Fuster va morir el 21 de juny de 1992 a Sueca. Els atacs a la seva figura continuen malgrat la mort de l'autor. Ja sigui des de les planes del pamflet profeixista Las Províncias, o bé amb accions vergonyoses, com la profanació de la seva tomba l'any 1997, la figura de Fuster continua essent incòmoda per les classes governants al sud de la nostra nació. Però el llegat de Fuster continua avui en dia tenint una importància cabdal per a tot el nacionalisme català, ja que les seves formulacions sobre la cultura i la identitat nacional dels valencians i catalans són encara d'una vigència i referència imprescindible.

Guillem Agulló: La lluita contra el feixisme


El dia 11 d’abril de 1993, al poble de Montanejos (Alt Millars) un grup d’ultradretans anomenats “Marxelenes-IV Reich” van assassinar Guillem Agulló i Salvador, membre del col·lectiu antiracista Sharp i militant de Maulets.

En Guillem era un jove de 18 anys compromès amb la llibertat del seu país. Per qui el conegué, Guillem era tot un exemple d’il·lusió i de treball, un jove actiu i decidit que havia optat per fugir de la passivitat imperant i que havia adoptat una ferma consciència de treballar pel seu poble. En Guillem era un dels milers de joves del nostre país que lluiten per construir un futur millor.

Ell era un jove esportista, amant de la natació, esport en el qual destacava força, ja que va obtenir diversos èxits en aquesta disciplina. Obtingué una beca per formar part del Centre d'Alt Rendiment de Xest, per a preparar els Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992, però un accident li va fer perdre part de la visió d'un ull, el que l'apartà de manera forçosa de la pràctica de la natació.

Era fill de l’únic regidor nacionalista de l’Ajuntament de Burjassot (l’Horta), i ja de ben jove mostrà inquietuds polítiques i unes fortes conviccions igualitaristes i antiracistes. També havia participat en l’Associació d’Amics Vicent Andrés Estellés, que reivindicava el reconeixement públic d’aquest escriptor en el seu poble natal, Burjassot, el mateix que Guillem.

Però els somnis i les il·lusions foren segades en una maleïda nit de l’abril de 1993. Un grup d’espanyolistes l’apunyalaren a traïció, tot subjectant-lo per evitar que pogués defensar-se de l’agressió feixista, i una navalla se li inserí al bell mig del seu valent cor, provocant-li la mort. Els agressors, de forma impune i violant la dignitat de Guillem i les seves conviccions, entonaren el “Cara-al-sol” i fugiren cridant “vivas” a Espanya i a Franco.

Després de l’assassinat de Guillem hi hagueren nombroses mostres de solidaritat amb la família, així com la indignació col·lectiva davant la impunitat dels nazis. Hi hagué una concentració espontània a la Plaça de l'Ajuntament del seu poble de més de 500 joves, que protestaven contra la mort del seu amic. La senyera (sense blau) amb un crespó negre, cobria el balcó del consistori. També hi hagueren manifestacions de rebuig a València i Barcelona.

Dies després, en la commemoració del 25 d'abril a la Plaça de Bous de València, els pares de Guillem feren sentir alt i fort la seva veu contra la pèrdua del seu fill i reberen grans mostres de solidaritat. El grup Al Tall homenatjà Guillem interpretant la cançó "A Miquel Grau" i es feren diversos parlaments en record i homenatge a Guillem.

Però també hi hagué la reiterada indiferència de les autoritats governants i, fins i tot, s'atacà impunement la memòria de Guillem exhibint, en un partit de futbol del València una pancarta amb la llegenda "Guillem jódete", per part de la penya Yomus del València. També la premsa feixista valenciana, personalitzada en el diari Las Províncias, atacà la memòria del jove Guillem, acusant-lo de violent i de provocador.

Després d’un judici ple d’irregularitats, en què les càrregues policials a les afores del jutjat es convertiren en una constant i on l'acusació particular, exercida per Maulets, es va retirar del judici per la insistent parcialitat del jutge, es sentencià a Pedro Cuevas (el Ventosa) a 14 anys de presó, obviant tot el contingut polític de l’assassinat i reduint l’atemptat feixista a una simple baralla entre joves. Guillem és el record viu d’aquells qui ens han deixat en el camí cap a la nostra llibertat.

Vicent Andrés Estellés: La poesia des del poble


Vicent Andrés Estellés va ser un poeta i escriptor que va mantenir un compromís al llarg de tota la seva vida amb el país i la llengua catalana. Alguns dels seus versos han esdevingut molt populars i coneguts.

Estellés va néixer a Burjassot (l'Horta) el 4 de setembre de 1924 en una família d'arrels populars. Les seues relacions familiars i l'entorn del seu poble foren font d'inspiració de les seves primeres poesies. Però en els seus inicis literaris, es centrarà sobretot a escriure teatre, de manera que escriu obres que ell anomena de combat, molt influïdes per l'entorn sociopolític (República i guerra). Pren com a font de la seva poesia autors com Manuel Machado, mossèn Cinto Verdaguer, Josep Maria de Segarra o Josep Carner. Un cop acabada la guerra, va haver de destruir bona part dels llibres que tenia a casa i va començar a fer de forner (com el seu pare).

Va estudiar periodisme a Madrid i comença a col·laborar amb la premsa valenciana del moment, fins a esdevenir redactor en cap del diari Las Províncias. Potencia la seva vessant poètica, esperonat per l'amistat amb homes com Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster, que diu que Estellés escriu "poesia des del poble". El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953) i, més tard i fortament afectat per la mort de la seva filla, La nit (1956).

Va ser un autor molt prolífic i va reelaborar constantment la seva poesia. L'any 71 es distancia de la seva feina de redactor, quan veu que les dures campanyes impulsades pel diari on treballa, Las Províncias, contra la llengua i cultura valenciana i contra aquells qui treballaven pel redreçament cultural i polític del país. Impulsat pels seus sentiments i les necessitats de subsistència econòmica, va decidir publicar la seva poesia. Així, treu a la llum cinc llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement. Més endavant duu a terme un dels seus grans projectes personals: redactar un inventari de personatges, fets històrics, indrets geogràfics, productes de la terra... del País Valencià. Aquest recull editat en més de seixanta llibres s'anomena Mural del País Valencià.

El poeta entrarà en una dinàmica optimista i s'apartarà de la seva vessant més dura i soferta. S'obrirà a altres gèneres, com els guions, el teatre o la prosa, però de menor èxit i difusió. Mica en mica obté reconeixement per part de la majoria d'institucions i associacions culturals i socials dels Països Catalans, però això contrasta amb la persecució i aïllament que sofreix per part dels espanyolistes al País Valencià. Així, és destituït de la seva feina i va ser objecte de diferents amenaces i vexacions, com la mutilació del seu bust, ubicat a la plaça de Burjassot.

La temàtica de la seva poesia és força variada. La mort, l'amor, el sexe o la fam són alguns dels seus temes recurrents. Joan Fuster l'anomena "poeta de realitats" i qualifica la seva poesia de "poesia militant --'que em facen les paraules servei concret de pedres'-- d'un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associació de veïns que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats."

El gruix de la seva poesia va ser popularitzat pels cantants de la Nova Cançó que recitaven i cantaven els seus poemes compromesos. Així, gent com Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll o Santi Arisa musiquen molts dels seus poemes.


Estellés va morir el 27 de març de 1993, i bona part de la seva obra, que restava inèdita, fou publicada per Eliseu Climent. Estellés es va mantenir fidel al servei del seu poble, el nostre poble al llarg dels seus dies i la seva ingent tasca cultural i social és una aportació decisiva a la nostra cultura. El respecte i difusió de la seva obra són tasques imprescindibles per a recordar un home compromès amb les víctimes de les injustícies i amb la construcció d'un poble lliure.

Joan Pau Giné: La veu del Nord



Neix l'any 1949 a Bages (Rosselló) en el sí d’una família pagesa. Estudia a l’escola primària de Bages, mentre que cursarà els estudis secundaris a la vila de Perpinyà.

De ben jove, marxa a estudiar a la Universitat de Lió, alhora que impulsa diferents iniciatives culturals, com és el Teatre dels Aspres, on col•labora assíduament amb Pere Figueres. Ben aviat, conseqüents amb el seu pensament, es donaran a conèixer amb cançons (pròpies o versions) en català. Compagina aquesta activitat universitària i cultural, amb diversos treballs per pagar-se els estudis.

El 1973 retorna al seu Rosselló natal per exercir de mestre. El 1976 s’incorpora al grup Guillem de Cabestany i comença a cantar assíduament per diferents pobles de la Catalunya Nord, ja sigui en festes majors, aplecs o activitats de caire polític. Igualment, participa en espectacles destacats a Perpinyà, que el comencen a popularitzar.

L’any 1977 organitza el Primer Festival de Cultura Catalana a Bages, on reuneix cantants i poetes catalans amb l’avantguarda artística de la Catalunya Nord. Les seves cançons Adiu ça va?, l’Allioli o El meu país comencen a ser conegudes per la gent, el que el portarà l’any 1978 a publicar el seu primer LP, Adiu, ça va? format per onze temes propis i una adaptació de El temps de les cireres.

L’any 1980 publica Els llibrets d’en Titella, un llibre adreçat als mainatges en què referma el seu compromís amb la llengua catalana. Igualment, organitza un festival de cultura catalana a Elna. Més endavant deixa l’escola per passar a conrear les terres familiars, el que radicalitza una mica més el seu pensament.

Pels volts del Nadal de 1984 publica el seu segon LP “Bona nit cargol” i fruit d’un cert desencant (personal i polític), marxa a París, on es retroba amb alguns amics nordcatalans, com també amb la feina de mestre.

Col•labora amb la ràdio amb un programa musical, i visita de tant en tant la seva terra natal i no deixa de participar en iniciatives culturals i cíviques a la Catalunya Nord.

L’any 1993, però, en un dels seus molts viatges entre París i Perpinyà, morirà víctima d’un accident de cotxe. La seva mort prematura (tenia 47 anys) fou un fort xoc per la societat nordcatalana, i s’organitzaran diferents jornades de record i homenatge.

Pere Calders: Els contes com a vocació

Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona l'any 1912 i va exercir en la seva vida de narrador, periodista i dibuixant. Estudià a l’Escola Superior de Belles Arts. Durant la segona república molts intel•lectuals i artistes no exiliats s’aixoplugaren sota les ales del PSUC, a canvi de seguretat i treball, aquests entraren en el món de la política molt activament, i alguns d’ells com Pere Calders fins i tot foren combatents per la república.

Calders publicà acudits i dibuixos molt crítics amb el fals revolucionarisme i el desordre social provocat per aquest a “L’esquella de la Torratxa” (1936), revista que el donà a conèixer mentre dirigí juntament amb Avel.lí Artís i Gener. Després també col•laborà amb el “Diario Mercantil” i “Avui”. El seu primer llibre publicat fou un recull de contes, El preimer Arlequí, el 1936. Poc després al 1938 escriví el llibre de guerra Unitats de xoc, amb el prefaci de Carles Riba i Enric Curselles, i que fou un dels pocs llibres de guerra publicats durant el conflicte de la guerra civil espanyola. Com a conseqüència d’aquest llibre i altres actes en contra dels feixistes, hagué d'abandonar el país poc abans d’acabar la guerra civil per anar-se'n a França i més tard a Mèxic. Durant l'exili, fou internat en un camp de concentració, a Prats de Molló. Ell va descriure la situació de manera crua: "A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d'aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d'excrements en un espai increïblement curt; (...) dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel•la o per un recurs d'estil "vigorós" per a qualificar una situació."

L'exili de Mèxic el va marcar profundament. Allí va casar-se amb la seva dona, Rosa Artís, germana de Tísner. Però no només això. L'ambient en què visqué influí de forma notable en els seves obres i en els seus contes.

Malgrat el predomini de la poesia en la literatura catalana a la postguerra espanyola (1939-50), on destaca sobretot l’obra poètica de Carles Riba, la narrativa s'imposà (continuació de la tradició de pre-guerra) amb grans dosis de pessimisme per la evident situació de la població. Pere Calders era un dels protagonistes d’aquest tipus de novel•la, que feia anàlisis psicològiques molt individualistes per a uns problemes que realment eren col•lectius ja que era tot el país que sofria la guerra. Entre aquests autors trobem Manuel de Pedrolo, Mª. Aurelia Capmany, Joan Perucho i sens dubte Josep Pla.

El 1941 es recuperaren els Jocs Florals gràcies als exiliats, així varen poder publicar obres guanyadores i entre els autors més prolífics destacà Pere Calders juntament amb gent com Joan Puig i Ferreter i Màrius Torres. Apart de guanyar els jocs Florals també va guanyar el 1955 el premi Víctor Català amb el recull de contes Cròniques de la veritat oculta, que es actualment considerada la seva obra més significativa.
Cap a finals dels anys cinquanta es crea la revista “Serra d’Or”, instrument de normalització cultural
i comunicació amb el públic (15.000 exemplars de tirada). També aquí Pere Calders va pertànyer a una de les primeres generacions intel•lectuals que ajudaren a tirar la revista endavant.

En general l’obra literària de Pere Calders assoleix, amb combinació de la fantasia i de l’humor, sovint satíric, un extraordinari to líric. En el pla econòmic, ell va fer saber al exili (d’on ell va arribar al 1962) que el nivell de vida dins el Principat català era alt i que, tot i que el treball era dur, es respirava un aire d’optimisme i de penúries ja passades. Durant la seva vida, va rebre diversos premis, com ara el Premi d'Honor de les Lletres catalanes (1986) o bé el premi Serra d'Or (1979). En Calders ens deixà el 21 de juliol de 1994.